Blog de ciència de l'escola Mestral

En aquest blog els alumnes de 4t d'ESO tracten temes científics del seu interès. http://www.institucio.org/mestral

dimecres, 7 de novembre del 2007

Dones de ciència

Juliana Morell

Va néixer al barri del Raval de Barcelona, concretament al carrer de la Cendra, l’any 1594. Amb vuit anys ja parlava i escrivia en llatí, grec i hebreu. Per problemes financers del seu pare, que era banquer, la seva família es va haver de traslladar a Lió. Va ser en aquella ciutat francesa on, segons els cànons de formació universitària de l’època, va seguir una formació universal.

Estudià dret civil i canònic, filosofia i també física i astronomia. Si la presència de dones a la universitat era prou minsa en aquells moments, el fet d’interessar-se per disciplines de l’àmbit científic convertí el seu cas en un dels pocs que estan documentats a tot Europa.
De Lió es traslladà a Avinyó, on aconseguí el grau doctoral en dialèctica i ètica l’agost del 1608, amb l’obra Oració recitada davant Pau V. El 15 de setembre del mateix any, quan en tenia catorze, entrà al monestir de les monges dominicanes de santa Pràxedes, a Avinyó.
Juliana Morell és l’única dona que apareix al Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Maria Elena Maseras Ribera

Neix a Barcelona el 25 de maig del 1853. Fa el batxillerat i decideix estudiar medicina. Pel que sembla, la seva intenció era estudiar a casa amb tutors particulars i assistir a la universitat només per examinar-se, però un canvi en les disposicions administratives l’obligaren a seguir les classes presencialment.
El mes de setembre del 1872 Elena Maseras fou la primera dona de l’Estat espanyol a trepitjar les aules de la Facultat de Medicina com a estudiant. Segons s’explica, la seva entrada fou rebuda amb aplaudiments per part dels companys. Dos dels seus germans més joves li van seguir els passos i també van estudiar medicina.
Acaba els estudis l’any 1878 i l’1 de febrer del 1879 demana permís per examinar-se del grau de llicenciatura en medicina. El fet que fos dona produí gran confusió en els òrgans burocràtics, que trigaren més de tres anys a atorgar-li el permís per examinar-se.
Obtingué el permís el 19 de juny del 1882, s’examinà el 25 d’octubre i obtingué un excel·lent. No hi ha constància, però, que es doctorés.
Desanimada per les dificultats burocràtiques, es dedicà a l’ensenyament primer a Vilanova i la Geltrú i després a Maó, on morí l’any 1905.
Des del dia 8 de març de 2006 una illa interior de l’Eixample, al carrer Rosselló, porta el seu nom.

Dolors Aleu i Riera

Neix a Barcelona el 3 d’abril del 1857. Acaba el batxillerat el mes de juliol del 1874 i el setembre del mateix any ingressa a la Facultat de Medicina. Acaba els estudis el 1879, però no té permís per fer l’examen de llicenciatura fins al 4 d’abril del 1882, i s’examina el 19 de juny d’aquell any. Aprova amb excel·lent i es converteix en la primera dona llicenciada de l’Estat espanyol. Es doctora a Madrid al final del setembre del 1882.
Publica la tesi doctoral titulada «De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer» (1883). S’especialitza en ginecologia i medicina infantil.
La doctora Aleu i Riera portà una vida professional molt activa durant 25 anys. Va ser professora d’higiene domèstica a l’Acadèmia per a la Il·lustració de la Dona, fundada per Esmeralda Cervantes i ubicada al número 10 de la rambla de Canaletes.
També va ser autora de textos de caràcter divulgatiu, orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l’àmbit de la maternitat, com ara «Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños». Morí el 19 de febrer del 1913.

Manuela Solís i Claràs
Manuela Solís i Claràs (València, 1862 - 1910) fou una ginecòloga valenciana, la primera dona que obté la llicenciatura en medicina a la Universitat de València. Amb setze anys, s'examina d'ingrés a l'Institut de València. Cursa els estudis de Batxillerat i els acaba amb la qualificació d'excel·lent. Entre 1882 i 1883 fa la preparatòria de medicina a la Universitat. El 1889 obté la llicenciatura en medicina, també amb excel·lent. El 1891 s'instal·la a París, on destaca com a professional entre importants investigadors de l'època, com són Pinard, Tarnier o Varnier.
L'abril de 1906 fou elegida membre de la Societat Ginecològica Espanyola, i combinà així les tasques clíniques amb la recerca. Com a fruit de la seva activitat publicà una obra titulada Higiene del Embarazo y de la primera infancia



Treball realitzat per: Xavi Cortés, Joan Fenoy, Marc Figuerola, Pedro Sánchez, Kevin Avilés.
Informació extreta de:
http://www.gencat.net/icdona/docs/calendari2007.pdf
Informació extreta de: http://ca.wikipedia.org/
www2.ub.edu/

dilluns, 5 de novembre del 2007

Ratapinyada

Ratapinyada

Ratapinyada, ratpenat, muriac o muricec és qualsevol mamífer de l'orde dels quiròpters (Chiroptera).Tots ells tenen les mans transformades en ales i alguns d'ells es guien i cacen per ecolocalització. Els ratpenats segons les espècies poden ser frugívors, insectívors o alimentar-se d'ocells i altres petits vertebrats. Alguns com els vampirs beuen la sang.


Espècies dels Països Catalans

De la família dels vespertiliònids, caracteritzada pel fet de presentar el musell sense excrescències nasals, el pavelló de l'orella amb tragus i la cua que a penes surt de la membrana alar, hi ha les del gènere Leuconoe i les del gènere Selysius abans agrupades en el gènere Myotis —Leuconoe daubentonii (ratapinyada clara d'aigua) i L.capaccinii (ratapinyada de peus grossos)—, les del gènere Selysius S.mystacinus (ratapinyada de bigotis), S. natteri (ratapinyada de Natterer), S. bechsteinii (ratapinyada de Bechstein). Les del gènere Pipistrellus (ratapinyada comuna), P.Kuhlii (ratapinyada de vores clares) i P.savii (ratapinyada muntanyenca).
Les del gènere Barbastella (ratapinyada de bosc), les espècies Plecotus auritus i Myotis myotis (conegudes com a ratapinyada orelluda), Miniopterus schreibersii (ratapinyada de Schreiber), Vespertilio serotinus (ratapinyada dels graners) i finalment Nyctalus noctula (nòctul).
Entre les pertanyents a la família dels molòssids, de característiques semblants a l'anterior, però amb la cua sortint força de la membrana alar, hi ha la ratapinyada de cua llarga Tadarida teniors.De la família dels rinolòfids, caracteritzats pel fet de presentar unes excrescències en forma de ferradura en el musell, cosa que justifica el nom de ratapinyada de ferradura que hom els dóna, totes elles pertanyents al gènere Rinolophus.

Els ratpenats quan estan volant s'orienten gràcies a un so que fan ells, que els humans no l'arribem a sentir, i fa que aquest so reboti per les parets que hi ha just per on està volant en aquell moment i quan arriba el so a una paret rebota i li arriba al ratpenat. D'aquesta manera el ratpenat sap per on pot girar. Tot aquest procés es fa en molts pocs segons.

Treball realitzat per :

  • Joan Guillem Castell Ros-Zanet
  • Pablo Fernández Peláez
  • Jaume Lopez de Recalde Martorell
  • Adrián Polo Alcaide
  • Alex Soler Aguilera

Informació obtinguda de:

Fotografies:







dimecres, 31 d’octubre del 2007

Submarins

Submarins
Què és un submarí?
El submarí és un tipus d'embarcació que permet de realitzar viatges per sota l'aigua. N'hi ha de militars i civils. Els submarins poden anar impulsats per combustibles fosils. El terme submarí inclou un ventall de vehicles molt diferents, des de vehicles científics monoplaça que poden estar
submergits poques hores, fins a submarins militars nuclears gegants que poden estar mesos sota l'aigua.

El problema de tornar a surar


El problema de pujar i baixar per l’aigua ja el va solucionar William Bourne en el seu disseny del 1580. El divuitè artefacte del seu llibre ofereix una descripció lúcida de per què sura un vaixell (per desplaçar un volum d’aigua equivalent al seu pes) i de com, en disminuir el seu volum, es pot enfonsar. El submarí de Bourne estava equipat amb unes bosses que, a mode de manxa, podien inflar-se o desinflar-se d’aire per així augmentar o disminuir el volum de la nau. Un altre mètode consisteix en controlar el pes de la nau.
Al cap i a la fi, es tracta de regular la densitat del submarí. Si la seva densitat és superior a la de l’aigua, s’enfonsarà; si és menor, surarà. La densitat es pot regular modificant el volum de la nau,
com va proposar Bourne, o bé es pot regular modificant el seu pes, com fan els submarins moderns. Aquests darrers estan equipats amb tancs de llast que s’omplen completament d’aigua per submergir-se o d’aire (emmagatzemament com aire comprimit) per emergir.



Treball realitzat per: Oriol Vives, Xavi Bergadà, Adrià Cancho, Iván Márquez i Macel Sadurní.

Informació extreta de:
http://www.portaleureka.com/content/view/304/71/lang,ca/
http://ca.wikipedia.org/wiki/Submar%C3%AD

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Els núvols

Els núvols: formació, classificació i senys del temps

Un núvol és un volum d'aire que es fa visible perquè conté moltes i minúscules partícules d'aigua, cristalls de gel, gotetes d'aigua congelada o una combinació d'aquests elements; al voltant de 1000 partícules per centímetre cúbic.
Els núvols es formaran quan el vapor d'aigua contingut en l'aire canviï d'estat i passi a ser líquid o sòlid, ja que en estat gasós és transparent.

Classificació dels núvols
La diferent composició dels núvols, fan que aquests puguin ser molt diferents els uns dels altres. Es poden classificar
per diferents criteris:constitució física, evolució, dimensió i altitud.

1. Núvols baixos
Estratus : Són núvols baixos que no tenen desenvolupament vertical. Formen una capa molt uniforme, semblant a una boira però
sense tocar al terra. Es presenten com una massa de color gris uniforme, però amb molt poca dimensió.
Estratocúmulus : Són núvols molt habituals i de gran extensió que poden cobrir el cel i ja presenten un cert desenvolupament
vertical. Si són molt foscos, indica que estan molt estratificats en diverses capes i poden semblar amenaçadors.
Nimbostratus : Núvols molt complexos, formats per una capa baixa, amorfa, de color gris fosc força uniforme. És el tipus de núvol que dóna una precipitació contínua i persistent, ja sigui d'aigua o de neu. Cobreixen gran part del cel, no tenen contorns definits ni relleus marcats i presenten una superfície molt mal definida.
Cúmulus : Són núvols densos de desenvolupament vertical que tenen la part superior en forma de cúpula amb protuberàncies arrodonides i una base horitzontal. Solen formar-se durant el matí, essent petites taques blanques en el cel que poden formar alineacions paral·leles a l'horitzó

Cumulonimbus : Són masses molt potents de núvols, amb un gran desenvolupament vertical, que formen una gran columna o torre i la part superior és de textura fibrosa i es pot estendre en forma d'enclusa. Generalment és producte del desenvolupament d'un cúmulus congestus. La base del núvol es torna molt fosca, i s'envolta de fragments de núvols baixos de tot tipus.




2.Núvols mitjos

Altocúmulus : Poden presentar una estructura filamentosa i altres vegades una aparença difosa, però sempre amb un creixement vertical. Poden ser precursors de sistemes frontals si es presenten en forma agrupada; els que es presenten més aïllats i com a nuclis individualitzats van darrere del pas dels fronts.
Altostratus : Són núvols que es presenten en capes uniformes, de color grisós i ocupen gran part del cel en forma de bandes uniformes. A traves d'aquests núvols el sol pot passar de forma esmorteïda.

3. Núvols alts
Cirrus : Són un dels tipus més freqüents de núvols més alts. Es troben a altituds superiors als 8 Km d'alçada i a
temperatures molt baixes, inferiors als -40ºC. Apareixen isolats en forma d'unitats reduïdes de núvols blancs, esfilagarsats
i són molt habituals en qualsevol època de l'any.
Cirrostratus : Tenen l'aparença d'un vel nuvolós molt prim, de color blanquinós, que acostuma a cobrir la major part del cel. És un tipus de núvol molt propi de sistemes frontals poc actius i molt desgastats, alhora que poden donar lloc a la formació d'halos quan els travessa la llum solar.
Cirrocúmulus : Petits núvols alts, de forma molt uniforme i formats per petites aglomeracions en forma de boletes d'aspecte sedós que solen presentar-se en bandes i poden tenir unes coloracions brillants i amb tonalitats del blanc
al gris.

Font d'informació: xtec i wikipedia.
Imatges obtingudes de: http://ozo.am.ub.es/~jtoda/nuvols.html

Treball realitzat per Àngel Casanelles

dilluns, 29 d’octubre del 2007

El manatí

El Manatí

El manatí és el nom comú d'un grup de grans mamífers aquatics de la familia (Trichechidae) i genere (Trichechus) també coneguts com vaques de mar.
El manatí és herbívor, i passa la major part del temps pasturant en aigües poc profundes. Els manatins habiten les arees costaneres poc profundes i els marjals d'America del Nord, Central, i del America del Sud, i el Carib.


Al neixer els manatins medeixen i pesen a prop de 30 kg i quan son grans poden arrivar a pesar 500 kg. I medir mes de 3 metres de llargada.Degut a que els manatins son animals de grans proporcions tenen pocs depredadors naturals, amb l’eccepció de l'home.

Un problema adicional es que els manatins es reprodueixen molt lentament. Als 5 anys els manantins ja estan preparats per aparellarse i produir una cria cada 2 o 3 anys, pero el periode de gestacio es de 13 mesos, un dels mes llargs en l'especie animal. La poblacio de manatins s'estima només en 2600 individus.

La major amenaça per els manatins es l’esser humà ja que degut amb la lentitud amb la que es desplaçen i l'agresivitat que tenen, que és zero són una presa façil per el home.
Tot i així an de afrontar altres perills com ara no colisionar amb els vaixells,també el fet de que es poden quedar atrapats en xarxes de pesca, s'empasen hams etc....

Els benefiçis que en treuen els humans es que del seu cos s'en extreu una gran quantitat de carn, tanta que pot alimentar una familia duran un periode bastan llarg de temps.

Informació extreta de la web www.campus.uab.es

Treball realitzat per Joaquim Cueva, Àlex Ramón

Els insecticides

Els insecticides

La funció dels insecticides és matar insectes. L’ús dels insecticides s’ha incrementat enormement en aquests últims temps en l’agricultura i en usos domèstics. Els insecticides, actuen sobre els insectes de diferents maneres; algunes vegades, actuen per via digestiva i altres, afecten a l’aparell respiratori.

L’estat en què s’utilitzen també és diferent; n’hi ha que es troben en estat líquid, com els compostos arsenicals que tenen la funció de matar els insectes devoradors; n’hi ha de sòlids, que es troben en pols finíssima i que tenen la funció de recobrir les plantes i també n’hi ha en estat gasós, que s’utilitzen en forma de boirina o vapor.

Durant la segona guerra mundial, l’exèrcit anglosaxó va utilitzar en grans quantitats l’anomenat DDT, l’insecticida més potent conegut fins ara, inventat l’any 1874 per un estudiant alemany anomenat Zeidler, però que no ve ser industrialitzat. L’anomenat DDT, s’utilitza en estat líquid i en pols. És tant potent, que molts científics han demanat que es prohibeixi la seva utilització, perquè si s’utilitzés sense mesures, podria fer desaparèixer els insectes pol·linitzadors, amb el resultat del qual les fruites i les llegums es convertirien curiositats.

La possibilitat de preparar algun insecticida en els quals algun dels seus àtoms sigui radioactiu, ha permès conèixer exactament la distribució del producte actiu a l’interior de l’insecte, la seva acció sobre determinades parts de l’animal, la naturalesa dels efectes residuals i la possibilitat que l’insecticida vagi a parar als aliments, especialment vegetals. Malgrat la garantia d’atoxicitat per a persones, animals i plantes amb els quals solen anunciar-se i vendre’s els insecticides, el cert és que no sempre resulta així, i pel seu ús poc moderat, s’han donat casos concrets d’extinció total d’espècies animals en una comarca.
Davant aquest risc, per contes de matar els insectes directament, s’estudia la manera d’impedir la seva reproducció, paralitzant el seu creixement mitjançant hormones i evitant, per tant, que arribin a adults i posin ous, esterilitzant els mascles per mitjà de radiacions, com s’intenta amb la mosca de l’olivera. Últimament, de les plantes s’han obtingut insecticides més eficaços que els d’origen químic i que no presenten cap perill per als altres animals.

Treball realitzat per Joan Fenoy.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Ramon Margalef

Ramon Margalef

Ramon Margalef va morir a Barcelona, la seva ciutat natal, el diumenge 23 de maig del 2004. Tenia ja 85 anys d’edat. Va ser un dels fundadors de l’ecologia moderna i un dels científics espanyols de més prestigi del segle XX. Ha fet una contribució en camps com la limnologia*, l’oceanografia i l’ecologia teòrica.



Margalef va nèixer a Barcelona al 1919. La seva educació va ser interrompuda per la Guerra Civil espanyola al 1938, quan es va incorporar a l’exèrcit republicà. Posteriorment a la victòria franquista, se’l va obligar a complir tres anys addicionals en el servei militar. Més tard, va treballar com a missatger en l’Institut Botànic de Barcelona, i com a empleat d’assegurances, fins què va obtenir una beca i va aconseguir la seva llicenciatura a la Universitat de Barcelona (1949). Després d’acabar el seu doctorat en només dos anys, va començar a treballar en el recentment fundat Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona, institució que va presidir de 1965 a 1967. Margalef va ser nomenat al 1967 catedràtic d’ecologia, el primer a Espanya, càrrec que va mantenir a la Universitat de Barcelona fins a la seva jubilació vint anys més tard.



Va ser l’autor de més de 400 treballs científics i llibres. Els seus primers treballs, la majoria publicats en castellà durant les dècades dels 40 i 50, es van concentrar en les comunitats planctòniques en aigües continentals i marines. No és fins a final dels anys 50, amb la traducció a l’anglès de la seva ponència inaugural en qualitat de membre de l'Acadèmia Reial d'Arts i Ciències titulada "Information Theory in Ecology" ("La Teoria de la Informació en l'Ecologia"), que va aconseguir una audiència mundial. És amb un altre article pioner, "On certain unifying principles in ecology" ("Sobre certs principis unificadors en ecologia"), publicat a American Naturalist al 1963, i el seu llibre "Perspectives in Ecological Theory" ("Perspectives en Teoria Ecològica") basat en les seves classes magistrals a la Universitat de Chicago i publicat al 1968. En termes generals, els seus estudis han contribuït al nostre coneixement i comprensió de l’estructura espai-temps dels ecosistemes, la relació entre diversitat, biodiversitat, estabilitat i connectivitat, el paper de l’energia exterior en la productivitat biològica, i les interrelacions entre la successió ecològica i l'evolució. Moltes de les seves idees estan resumides en el seu llibre "La nostra Biosfera" publicat al 1997.



En les seves classes dictades a la Universitat de Barcelona no va parar de promoure la creativitat en el pensament i de transmetre les seves idees, incitant els seus estudiants a "sortir i descobrir la natura" per ells mateixos. Les seves idees i conceptes es presenten resumits en dos llibres de text fonamentals: "Ecologia" (1974) i "Limnologia" (1983).Ha estat guardonat per diverses institucions en diferents països i regions del món. La llarga llista de distincions inclouen la medalla del Príncep Albert (França, 1972), el Premi Huntsman (Canadà, 1980), el Premi Ramon y Cajal (Espanya, 1984), el Premi Alexander Von Humboldt (Alemanya, 1990), el Premi d’excel·lència en Ecologia (Alemanya, 1995), la Medalla d’or del CSIC (Espanya, 2002) i tots els principals honors públics atorgats per Catalunya.



Ramon Margalef va exemplificar un d’aquells casos excepcionals en els quals un intel·lecte excel·lent coexisteix amb qualitats personals igualment excepcionals. L’abast dels seus coneixements, la seva naturalesa humana, la seva modèstia, la seva honestedat i el seu sentit de l'humor li van concedir una categoria humana que el va situar més enllà de les seves qualitats científiques. Molt queda per aprendre del seu enfocament sobre la ciència i la vida en general, en la qual destaca una insaciable i infantil curiositat que naixia del seu plaer per descobrir el món al seu voltant. En un món científic dominat per un reduccionisme programat, es va revelar com una de les poques ments capaces de veure un bosc quan la majoria de les altres només veuen arbres. Es va preocupar també de la visió que el públic pogués tenir de la ciència, i sempre va advocar pel compromís del rigor científic en matèria de polítiques ambientals. En aquest sentit es va definir a ell mateix com un "pessimista actiu". En les seves pròpies paraules: "Si Déu ens va posar a la Terra, tenim el dret de fer ús d'ella, però convé que ho fem amb una certa intel·ligència".

*Limnologia: és la branca de la ecologia que estudia els ecosistemes aquàtics continentals(llacs, llacunes,rius i els aiguamolls)



Informació treta de:

Fotografies:
Membres del grup:
  • Joan Guillem Castell Ros-Zanet
  • Pablo Fernández Peláez
  • Jaume Lopez de Recalde Martorell
  • Adrián Polo Alcaide
  • Alex Soler Aguilera