Dones de ciència

Juliana Morell

Va néixer al barri del Raval de Barcelona, concretament al carrer de la Cendra, l’any 1594. Amb vuit anys ja parlava i escrivia en llatí, grec i hebreu. Per problemes financers del seu pare, que era banquer, la seva família es va haver de traslladar a Lió. Va ser en aquella ciutat francesa on, segons els cànons de formació universitària de l’època, va seguir una formació universal.

Estudià dret civil i canònic, filosofia i també física i astronomia. Si la presència de dones a la universitat era prou minsa en aquells moments, el fet d’interessar-se per disciplines de l’àmbit científic convertí el seu cas en un dels pocs que estan documentats a tot Europa.
De Lió es traslladà a Avinyó, on aconseguí el grau doctoral en dialèctica i ètica l’agost del 1608, amb l’obra Oració recitada davant Pau V. El 15 de setembre del mateix any, quan en tenia catorze, entrà al monestir de les monges dominicanes de santa Pràxedes, a Avinyó.
Juliana Morell és l’única dona que apareix al Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Maria Elena Maseras Ribera

Neix a Barcelona el 25 de maig del 1853. Fa el batxillerat i decideix estudiar medicina. Pel que sembla, la seva intenció era estudiar a casa amb tutors particulars i assistir a la universitat només per examinar-se, però un canvi en les disposicions administratives l’obligaren a seguir les classes presencialment.
El mes de setembre del 1872 Elena Maseras fou la primera dona de l’Estat espanyol a trepitjar les aules de la Facultat de Medicina com a estudiant. Segons s’explica, la seva entrada fou rebuda amb aplaudiments per part dels companys. Dos dels seus germans més joves li van seguir els passos i també van estudiar medicina.
Acaba els estudis l’any 1878 i l’1 de febrer del 1879 demana permís per examinar-se del grau de llicenciatura en medicina. El fet que fos dona produí gran confusió en els òrgans burocràtics, que trigaren més de tres anys a atorgar-li el permís per examinar-se.
Obtingué el permís el 19 de juny del 1882, s’examinà el 25 d’octubre i obtingué un excel·lent. No hi ha constància, però, que es doctorés.

Desanimada per les dificultats burocràtiques, es dedicà a l’ensenyament primer a Vilanova i la Geltrú i després a Maó, on morí l’any 1905.
Des del dia 8 de març de 2006 una illa interior de l’Eixample, al carrer Rosselló, porta el seu nom.

Dolors Aleu i Riera

Neix a Barcelona el 3 d’abril del 1857. Acaba el batxillerat el mes de juliol del 1874 i el setembre del mateix any ingressa a la Facultat de Medicina. Acaba els estudis el 1879, però no té permís per fer l’examen de llicenciatura fins al 4 d’abril del 1882, i s’examina el 19 de juny d’aquell any. Aprova amb excel·lent i es converteix en la primera dona llicenciada de l’Estat espanyol. Es doctora a Madrid al final del setembre del 1882.
Publica la tesi doctoral titulada «De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer» (1883). S’especialitza en ginecologia i medicina infantil.
La doctora Aleu i Riera portà una vida professional molt activa durant 25 anys. Va ser professora d’higiene domèstica a l’Acadèmia per a la Il·lustració de la Dona, fundada per Esmeralda Cervantes i ubicada al número 10 de la rambla de Canaletes.
També va ser autora de textos de caràcter divulgatiu, orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l’àmbit de la maternitat, com ara «Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños». Morí el 19 de febrer del 1913.

Manuela Solís i Claràs

Manuela Solís i Claràs (València, 1862 - 1910) fou una ginecòloga valenciana, la primera dona que obté la llicenciatura en medicina a la Universitat de València. Amb setze anys, s'examina d'ingrés a l'Institut de València. Cursa els estudis de Batxillerat i els acaba amb la qualificació d'excel·lent. Entre 1882 i 1883 fa la preparatòria de medicina a la Universitat. El 1889 obté la llicenciatura en medicina, també amb excel·lent. El 1891 s'instal·la a París, on destaca com a professional entre importants investigadors de l'època, com són Pinard, Tarnier o Varnier.
L'abril de 1906 fou elegida membre de la Societat Ginecològica Espanyola, i combinà així les tasques clíniques amb la recerca. Com a fruit de la seva activitat publicà una obra titulada Higiene del Embarazo y de la primera infancia

Treball realitzat per: Xavi Cortés, Joan Fenoy, Marc Figuerola, Pedro Sánchez, Kevin Avilés.
Informació extreta de:
http://www.gencat.net/icdona/docs/calendari2007.pdf
Informació extreta de: http://ca.wikipedia.org/
www2.ub.edu/

Ramon Margalef

Ramon Margalef

Ramon Margalef va morir a Barcelona, la seva ciutat natal, el diumenge 23 de maig del 2004. Tenia ja 85 anys d’edat. Va ser un dels fundadors de l’ecologia moderna i un dels científics espanyols de més prestigi del segle XX. Ha fet una contribució en camps com la limnologia*, l’oceanografia i l’ecologia teòrica.

Margalef va nèixer a Barcelona al 1919. La seva educació va ser interrompuda per la Guerra Civil espanyola al 1938, quan es va incorporar a l’exèrcit republicà. Posteriorment a la victòria franquista, se’l va obligar a complir tres anys addicionals en el servei militar. Més tard, va treballar com a missatger en l’Institut Botànic de Barcelona, i com a empleat d’assegurances, fins què va obtenir una beca i va aconseguir la seva llicenciatura a la Universitat de Barcelona (1949). Després d’acabar el seu doctorat en només dos anys, va començar a treballar en el recentment fundat Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona, institució que va presidir de 1965 a 1967. Margalef va ser nomenat al 1967 catedràtic d’ecologia, el primer a Espanya, càrrec que va mantenir a la Universitat de Barcelona fins a la seva jubilació vint anys més tard.

Va ser l’autor de més de 400 treballs científics i llibres. Els seus primers treballs, la majoria publicats en castellà durant les dècades dels 40 i 50, es van concentrar en les comunitats planctòniques en aigües continentals i marines. No és fins a final dels anys 50, amb la traducció a l’anglès de la seva ponència inaugural en qualitat de membre de l'Acadèmia Reial d'Arts i Ciències titulada "Information Theory in Ecology" ("La Teoria de la Informació en l'Ecologia"), que va aconseguir una audiència mundial. És amb un altre article pioner, "On certain unifying principles in ecology" ("Sobre certs principis unificadors en ecologia"), publicat a American Naturalist al 1963, i el seu llibre "Perspectives in Ecological Theory" ("Perspectives en Teoria Ecològica") basat en les seves classes magistrals a la Universitat de Chicago i publicat al 1968. En termes generals, els seus estudis han contribuït al nostre coneixement i comprensió de l’estructura espai-temps dels ecosistemes, la relació entre diversitat, biodiversitat, estabilitat i connectivitat, el paper de l’energia exterior en la productivitat biològica, i les interrelacions entre la successió ecològica i l'evolució. Moltes de les seves idees estan resumides en el seu llibre "La nostra Biosfera" publicat al 1997.

En les seves classes dictades a la Universitat de Barcelona no va parar de promoure la creativitat en el pensament i de transmetre les seves idees, incitant els seus estudiants a "sortir i descobrir la natura" per ells mateixos. Les seves idees i conceptes es presenten resumits en dos llibres de text fonamentals: "Ecologia" (1974) i "Limnologia" (1983).Ha estat guardonat per diverses institucions en diferents països i regions del món. La llarga llista de distincions inclouen la medalla del Príncep Albert (França, 1972), el Premi Huntsman (Canadà, 1980), el Premi Ramon y Cajal (Espanya, 1984), el Premi Alexander Von Humboldt (Alemanya, 1990), el Premi d’excel·lència en Ecologia (Alemanya, 1995), la Medalla d’or del CSIC (Espanya, 2002) i tots els principals honors públics atorgats per Catalunya.

Ramon Margalef va exemplificar un d’aquells casos excepcionals en els quals un intel·lecte excel·lent coexisteix amb qualitats personals igualment excepcionals. L’abast dels seus coneixements, la seva naturalesa humana, la seva modèstia, la seva honestedat i el seu sentit de l'humor li van concedir una categoria humana que el va situar més enllà de les seves qualitats científiques. Molt queda per aprendre del seu enfocament sobre la ciència i la vida en general, en la qual destaca una insaciable i infantil curiositat que naixia del seu plaer per descobrir el món al seu voltant. En un món científic dominat per un reduccionisme programat, es va revelar com una de les poques ments capaces de veure un bosc quan la majoria de les altres només veuen arbres. Es va preocupar també de la visió que el públic pogués tenir de la ciència, i sempre va advocar pel compromís del rigor científic en matèria de polítiques ambientals. En aquest sentit es va definir a ell mateix com un "pessimista actiu". En les seves pròpies paraules: "Si Déu ens va posar a la Terra, tenim el dret de fer ús d'ella, però convé que ho fem amb una certa intel·ligència".

*Limnologia: és la branca de la ecologia que estudia els ecosistemes aquàtics continentals(llacs, llacunes,rius i els aiguamolls)

Informació treta de:

http://www.gencat.net/premiramonmargalef/cat/biografia.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Limnolog%C3%ADa
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ramon_margalef_i_L%C3%B3pez

Fotografies:

http://images.google.es/images?svnum=10&um=1&hl=es&q=ramon+margalef

Membres del grup:

• Joan Guillem Castell Ros-Zanet
• Pablo Fernández Peláez
• Jaume Lopez de Recalde Martorell
• Adrián Polo Alcaide
• Alex Soler Aguilera
  
  

Marie Curie

Marie Curie

Nascuda a Varsòvia, Polònia, ocupada en aquell temps per la Rússia tsarista, amb el nom de Maria Skodowska. Filla d'un matrimoni culte, el pare era professor de matemàtiques i física i la mare de música. Malgrat tenir feina, mancaven de recursos. La seva mare va morir quan ella tenia 11 anys, de tuberculosi i no va poder donar tot l'afecte als seus fills perquè podia contagiar-los per contacte. María mostra la seva afició per la lectura a l'edat de quatre anys, llegint ja perfectament. Més endavant s'interessaria per la física i es gradua amb 15 anys. A Polònia no se’ls permetia acudir a la universitat a les dones, però existien classes clandestines que feien antics universitaris, que tenien el nom d'universitat volant.La seva germana més gran, Bronia, va marxar a París per estudiar i obtenir un títol oficial, i va preparar el terreny per a María. Bronia es casa amb un francès que compta amb recursos i flama la seva germana, que es va traslladar a París el 1891 i va estudiar química i física en la Sorbona.

El 1893 aconsegueix la llicenciatura de física, aconseguint el primer lloc de la seva promoció i el 1894 també es llicencia en matemàtiques com la segona de la seva promoció. El 1894 també coneix el que seria el seu marit Pierre Curie, que era professor de física. Els dos comencen a treballar junts en els laboratoris i a l'any següent Pierre es declara a Marie, casant-se el 26 de juliol, en un casament senzill en el qual els van donar alguna cosa de diners. Amb aquests diners es van comprar dues bicicletes i es van passar tot l'estiu viatjant per França amb elles, allotjant-se en fondes i menjant poc. El seu matrimoni va durar onze anys, fins a la tràgica mort de Pierre. Aquell any es van descobrir els raigs X i el 1896 es descobreix la radioactivitat natural. Marie és animada per Pierre perquè faci la seva tesi doctoral sobre aquest últim descobriment. El 1897 té la seva primera filla, Irène

Estudi de la radioactivitat:

Marie i Pierre van estudiar els materials radioactius, en particular l'urani en forma de pechblenda, que tenia la curiosa propietat de ser més radioactiva que l'Urani que s'extreia d'ella. L'explicació lògica va ser suposar que la pechblenda contenia traces d'algun element molt més radioactiu que l'urani. També descobreixen que el tori podia produir radioactivitat. Després de diversos anys de treball constant, a través de la concentració de diverses classes de pechblenda, van aïllar dos nous elements químics. El primer, el 1898, va ser anomenat com a poloni amb referència al seu país natiu, i l'altre, radi a causa de la seva intensa radioactivitat. Sempre van treballar en aquests anys en un cobert i Pierre era l'encarregat de subministrar tots els medis i artefactes perquè Marie treballés. Pierre tenia temporades de gran fatiga que fins i tot l'obligava a reposar en llit, a més que els dos sofreixen cremades i nafres produïdes pels seus perillosos treballs. Poc després Marie va obtenir un gram de clorur de ràdio, el que va aconseguir en haver de manipular fins vuit tones de pechblenda. El 1902 presenten el resultat i els conviden a tots els llocs, a tots els sopars i reunions, el que els porta a la fama. Els científics els enviaven cartes i els nord-americans els demanaven que donessin a conèixer tots els seus descobriments. Tant Pierre com Marie accepten i presten totes les seves investigacions sense voler lucrar-se d'això mitjançant patents, un fet que és aplaudit per tot el món.

Etapa final de la seva vida:

Durant la Primera Guerra Mundial Curie va proposar l'ús de la radiografia mòbil per al tractament de soldats ferits. El cotxe portava el nom de Petit Curie. La seva filla Irène comença a ajudar-la amb 18 anys. El gram de radi el dóna a la investigació científica, després li'n donarien un altre que també donaria a l'Institut del Radi de Varsòvia. El 1921 va visitar els Estats Units, on va ser rebuda triomfalment. El motiu del viatge era recaptar fons per a la investigació. En els seus últims anys va ser assetjada per molts físics i productors de cosmètics, que van usar material radioactiu sense precaucions. Curie va morir a prop de Salanches, França, el 1934 per leucèmia, deguda segurament a l'exposició massiva a la radiació durant el seu treball. La seva filla gran, Irène Joliot-Curie, també va obtenir el Premi Nobel de Química, el 1935, pel seu descobriment de la radioactivitat artificial, a l'any següent de la seva mort. El 1995 les seves restes van ser traslladades al Panteó a París, convertint-se així en la primera dona en ser enterrada en ell. Durant un període d'hiperinflació en els anys 1990, la seva efígie estava impresa als bitllets de 20.000 zloty a la seva Polònia natal. Existeix una pel·lícula biogràfica sobre ella i una biografia escrita per la seva filla Eva Curie el 1937, que ha estat traduïda a diversos idiomes i en espanyol està publicada dins de la col·lecció Austral.

Poloni: El poloni és un element químic a la taulaperiòdica el símbol de la qual és Po i el seu nombre atòmic és 84. Es tracta d'un rar metaloide radioactiu, químicament similar al teluro i al bismut, present en minerals d'urani.

Radi:El radi és un element químic de la taula periòdica. El seu símbol és Ra i el seu nombre atòmic és 88.És de color blanc immaculat, però s'ennegreix amb l'exposició a l'aire. El radi és un alcalinoterri que es troba a nivell de traces en mines d'urani. És extremadament radioactiu. El seu isòtop més estable, Ra-226, té un període de semidesintegración de 1.602 anys i es transmuta donant radó.

Informació extreta de Wikipedia

Treball realitzat per Alejandro Marmelada, Joan Marc Doménech, Xavi Puiggros i Ferran Trepat

Benjamín Thompson

Thompson, Benjamín Compte de Rumford (1753 - 1814)

El pas de la calor des de un cos que està a temperatura mes elevada a un altre que està a una temperatura mes baixa es de alguna manera anàloga al flux de un fluid, com pot ser l’aigua, des de una alçada superior a un altra inferior. Així doncs, no resulta sorprenent que les primeres teories sobre la propagació de la calor les tractessin com si fos quelcom semblant a un fluid calòric. Si un cos perd fluid calòric, la seva temperatura hauria de disminuir o hauria d’augmentar si el seu fluid calòric augmentes. Tot i que amb aquesta idea de considerar la calor com a un fluid s’explicaven moltes de les característiques relatives a la propagació de la calo, la teoria del fluid calòric resultava inconsistent amb les dades experimentals.

Sembla es clar que va ser Benjamín Thompson, també conegut com a compte Rumford de baviera, qui s’oposà seriament al concepte de fluid calòric. Atemorit per la propagació de la revolució francesa, el governador de Baviera encomanà al compte Rumford la supervisió dels canons construïts per a la defensa de les fronteres. En el procés de trasllat de l’anima dels canons, Rumford va observar que es produïa un augment de la temperatura en l’estructura del canó, en les virutes metàl·liques i en el propi taladrador, de manera que semblava generar-se calor contínuament en lloc de conservar-se, com predeia la teoria del fluid calóric.

Rumford dirigí una serie de experiments per mesurar el canvi de temperatura que succeïa al utilitzar maquinaria rudimentaria desfilada en el procés de taladrament. En un dels experiments va utilitzar aigua per refrigerar el taladrador i l’estructura del canó. Rumford va mesurar el augment de temperatura de l’aigua i va observar “la sorpresa que expressaven els semblantes dels allí presentis veient la gran quantitat d'aigua que s'escalfava, i que veritablement arribava a bullir sense cap foc». Rumford va concloure que la calor no podia ser una substància material, ja que semblava no tenir límit. Més aviat semblava que era el resultat del fregament o del treball realitzat per les forces de fregament.

El Conde Rumford, va néixer sota el nom de Benjamí Thompson en la localitat de Voburn, Massachusetts, en 1753, i la seva joventut no prometia una posterior noblesa. Va començar per dues vegades un aprenentatge, que no va arribar a concloure, amb altres tants botiguers. Un dels botiguers es va queixar a la mare de Thompson que Benjamí perdia més temps sota el taulell fabricant maquinetes, i llegint llibres de ciència, del que dedicava a atendre als clients. No obstant això, la fortuna de Thompson va canviar quan, als dinou anys d'edat, va contreure matrimoni amb una vídua rica de trenta-tres anys d'edat en la ciutat de Concord, New Hampshire, regió també coneguda com Rumford

En les guerres entre Bretanya i les seves colonies americanes, Thompson va ser leial a la corona i va servir com a Comandant en una companyia de la milicia. Quan els seus sentiments de lleialtat van arribar a coneixer-se, un grup de colons disfraçats d’indis van arribar fins a la mateixa porta de la seva casa i el van amenaçar amb omplir-lo de brea i emplumar-lo. En aquestes circumstancies Thompson va escapar a Boston amb un cavall, 20 dollars, i posant així la seva vida sana i estalvi.

Durant la revolució Americana, Thompson decidí per propi compte col·laborar amb els britànics, arribant a ser un oficial valerós i inventiu. De fet, després de veure com un dels seus cavalls s’ofegava al creuar un riu, inventà un flotador salvavides per a cavalls que transportaven el armament sobre el seu llom. També dissenyà un carruatge per transportar canons, que era arrossegat per tres cavalls i que permetia la seva posta en funcionament en 75 segons.

Després de ser armat cavaller per el Rei George III d’England, Thompson va passar a formar part de la cort de Teodoro, Elector de Baviera. Allí va dirigir una seria de experiments sobre les propietats de la seda, important producte de Baviera durant aquella época, entretenint a la cort amb càlculs tals com aquest: “si el vestit de seda de una dona pesa 28 onzes, el mes segur es que ella porti a sobre mes de 2000 milles de longitud de seda, com la que surt filada per el cuc...”

Anomenat general major per l’elector, Thompson va millorar l’equipament dels soldats i així, mentrestant investigava els materials que podrien proporcionar un major confort als seus soldats, descobrí el gran valor que te com aïllant tèrmic una pel·lícula d’aire atrapat. A mes a mes, Thompson proporcionà als seus soldats possibilitats de guanyar diners i sufragar les seves necessitats. En els experiments que va portar a terme per a determinar les millors condicions d’il·luminació dels asils per a pobres, Thompson establí una candela com a unitat patró per mesurar la il·luminació.

En el període que va des de la mort de l’emperador Leopoldo II i la coronació de l’emperador Francisco II, l’elector Teodoro, benefactor de Thompson, va disfrutar d’un breu regnat com a vicari del Sacre Imperi Romà. Encara que, com a vicari, Teodoro tenia poders limitats, un dels seus privilegis era el de elevar a una persona a la categoria de noble. De aquesta manera el 9 de maig de 1792 Teodoro exercí aquest privilegi i Benjamin Thompson va pasar a ser el Compte de Rumford.

Ja com a compte, va establir dos grans premis per a els descubriments científics relacionats amb la llum i la calor. Dits premis deurien ser medalles d’or o plata de valor igual al interès acumulat pel capital corresponent al alliberament original, i un de aquestos premis el controlaria la reial societat de London. Quan després de 6 anys no s’havia concedit cap medalla, el compte Rumford es va presentar a si mateix davant del comitè de selecció, i així en el 1802 es convertí en el primer receptor de la medalla Rumford. No obstant, els seus contemporanis no van reconèixer les seves fites, i quan en el 1814 va morir a causa d’una febre nerviosa, molt poca gent va assistir al seu enterrament.

En el segle XVIII el concepte de "fluids subtils", era un còmode calaix de sastre del que treure a voluntat les peces necessàries per a explicar determinades propietats. Una d'aquestes peces era el calòric, fluid misteriós que serviria per a explicar els intercanvis energètics en forma de calor entre els cossos. Aquest s'uniria a altres fluids anàlegs com, per exemple, el flogisto, els fluids elèctrics o l'èter.

Després de la termometria, el següent concepte fonamental de la teoria de la calor és el de capacitat calorífica. Al principi es creia que la quantitat de calor que un cos podia "acumular" en un determinat període de temps depenia de la seva massa i del seu volum. No obstant això, diferents experiències van posar de manifest que això no era així, sinó que existia una nova constant característica dels cossos que estava relacionada amb la capacitat acumulativa de calor dels cossos. Aquesta propietat era la calor específica.

La idea de calor específica la va utilitzar per primera vegada el professor de la universitat de Glasgow Joseph Black (1728-1799) en 1760. a més de fer importants descobriments en la química dels gasos, en la seva obra defineix també la calor latent per a amidar la calor necessària per a produir canvis d'estat en substàncies sense variar la temperatura. Precisament podem considerar les aportacions de Black menjo el començament de la calorimetria com ciència.

No obstant això l'obra de Black estava plena de contradiccions i d'errors, criticats per molts físics, entre ells per Bejamín Thompson, conegut com comte de Rumford, per als quals la calor era considerat com una forma de moviment. No obstant això, l'absència d'explicacions mecanicistes convincents va mantenir a molts físics en la còmoda i elàstica teoria del fluid subtil, amoldable a les necessitats de cada moment.

La teoría matemática del calor y su transmisión sería una conquista del siglo XIX, al desarrollarse la termodinámica. Sin embargo, no debemos olvidar que el camino que llevaría a dicha ciencia se inició con el más formidable ingenio del siglo XVIII: la máquina de vapor

La teoria del flogisto, avui superada, és una hipòtesi del segle XVII conforme a la qual pretenia explicar-se el fenomen de la combustió.

J. J. Becher va concebre aquesta teoria a la fi del segle XVII, si bé el responsable de la seva difusió i popularització va ser Georg Ernst Stahl, qui asseverava que la rovelli del metall era el resultat d'un procés de combustió. La teoria afirma que tots els materials inflamables contenen flogisto (substantiu derivat del grec phlogistos, que significa "inflamable"), una substància incolora, inodora, insípida i desproveïda de pes que s'allibera durant la combustió. Després d'haver cremat, la substància "desflogisticada" adquiriria la seva forma "veritable", convertint-se en calç.

La teoria recorda en certa mida a la noció de l’alquimia, d’acord amb la qual el foc es un dels quatre elements (aigua, aire, i la terra constituïen els altres tres) que conté una substància.

Les substàncies "flogisticades" són aquelles que contenen flogisto i, al cremar, queden "desflogisticades". Atès que s'havia observat que qualsevol substància crema durant un període limitat si la quantitat d'aire disponible és igualment limitada (en cas de trobar-se, per exemple, en un recipient estanc), es pensava que l'aire albergava una quantitat específica de flogisto. Per això, al residu d'aire que quedava després del procés de combustió (en realitat, una barreja de nitrogen i diòxid de carboni), se li solia denominar "aire flogisticat", doncs es pensava que durant la combustió aquest aire havia absorbit tot el flogisto. Així doncs, quan es va descobrir l'existència de l'oxigen, es va pensar que aquest seria "aire desflogisticat" capaç de combinar-se amb una quantitat major de flogisto i, d'aquesta manera, fomentar la combustió.

Finalment, determinats experiments van posar de manifest certes contradiccions. Cal mencionar entre aquestes el que alguns metalls guanyen pes al cremar en lloc de perdre’l, com seria d’esperar, donat que, teòricament, la combustió significa la pèrdua de flogisto. No obstant, la referida al flogisto va seguir sent la teoria dominant fins que Lavoasier demostrà que la combustió requereix oxigen, el que va resoldre la paradoxa de la pèrdua de pes i va suposar l’inici d’una nova teoria referida a la combustió.

treball realitzat pel grup 1 format per:
Borja Moreno Ramos
Carles Hidalgo Cerulla
Miquel Canal Estrada
Gerard Campillos Parra

Isaac Newton

Biografia

Isaac Newton va néixer a Woolsthorpe, Lincolnshire, Anglaterra, el 4 de Gener de 1643. La seva vida infantil va ser pràcticament la d'un orfe, a causa de la mort del seu pare i el nou matrimoni de la seva mare, vivint amb els seus oncles. Aquest canvi de vida el va convertir en un home difícil de caràcter i solitari. Els seus primers anys d'estudi no van donar bons fruits, als seus informes destacaven la poca atenció en les activitats escolars.

Després va ingressar en el Trinity College de Cambridge, on la instrucció estava dominada per la filosofia d'Aristòtil. Malgrat això, també va estudiar a Descartes, Gassendi, Hobbes i Boyle. L'estudi de la descripció algebràica del moviment de Descartes va portar Newton a elaborar una dinàmica escrita en una forma alternativa de l'àlgebra, la geometria. I després va posar la geometria en moviment amb el desenvolupament del càlcul infinitesimal. Va rebre el seu grau de batxiller l'abril de 1665.

Quan la Universitat de Cambridge va ser reoberta després d'una pesta, Newton va ser nomenat professor menor al Trinity College i, després del seu grau de mestre, va ser elegit professor major. Al 1669 va ser recomanat per a ocupar la càtedra lucasiana. El seu primer treball a la càtedra va ser sobre òptica. Va dissenyar i construir el primer telescopi reflector. Va concloure que la llum blanca no és una única entitat després d'observar l'aberració cromàtica del seu telescopi i de realitzar l'experiment del prisma, on va poder observar l'espectre - de spectrum, fantasma - dels components individuals de la llum blanca i recompondre'l amb un segon prisma. Va descobrir els anells de Newton, una sèrie de franges clares i fosques degudes a la interferència lluminosa, que apareixen quan s'uneixen dues superfícies de vidre, una plana i l'altra convexa.

El 1666 Newton va imaginar que la gravetat de la terra influenciava la Lluna i contrabalancejava la força centrífuga. Amb la seva llei sobre la força centrífuga i utilitzant la tercera llei de Kepler, va deduir les tres lleis fonamentals de la mecànica celeste:

• Llei de la inèrcia: Tot cos tendeix a conservar el seu estat de moviment mentre no actui sobre ell una força externa. Llei fonamental de la dinàmica. La força és igual a la massa per l'acceleració.
  
• Llei de l'acció i la reacció: A tota força sempre se li oposa una reacció, de la mateixa magnitud però de sentit contrari.

Newton va demostrar que la força gravitatòria disminueix segons el quadrat de la distància i que això dóna origen a les lleis de Kepler del moviment planetari. Va exposar la Llei de la gravitació universal:

• Llei de la gravitació universal: Entre dos cossos s'exerceix una força d'atracció directament proporcional al producte de les seves respectives masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que separa els seus centres de gravetat.

Al 1687 Newton va publicar Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, on va establir els principis bàsics de la mecànica teòrica i la dinàmica dels fluids. Va aplicar el primer tractament matemàtic al moviment ondulat, va deduir les lleis de Kepler a partir de la llei de quadrats inversos de la gravitació i va explicar les òrbites dels cometes; va calcular les masses de la Terra, el Sol i els planetes amb els seus satèl·lits, va explicar la forma aixafada de la Terra i va utilitzar aquesta idea per a explicar la precessó dels equinoccis, a més d'establir la teoria de les marees.

L'any va sofrir una crisi nerviosa, Newton es va retirar de la investigació. Va viatjar a Londres on va esdevenir guardià custodi de la casa de la moneda i director al 1699. Newton es va convertir en un home molt ric. El 1703 va ser elegit president de la Royal Society i va ser reelegit cada any fins la seva mort. Va ser nomenat cavaller per la reina Anna el 1705. Va morir el 31 de març de 1727 a Londres.

http://thales.cica.es/rd/Recursos/rd97/Biografias/03-1-b-newton.html#punto1º


Lleis de Newton


Les lleis del moviment o d'inèrcia de Newton, o simplement les lleis de Newton, són les lleis que Isaac Newton va formular, descrivint les causes i formes de moviment dels cossos. Són la base de la mecànica clàssica.

Primera llei o llei de la inèrcia
Tot cos lliure, sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme. (També anomenada principi de Galileo.)

Segona llei o llei fonamental de la dinàmica
Tot cos sobre el qual actua una força es mou de tal manera que la variació de la seva quantitat de moviment respecte del temps és igual a la força que produeix el moviment. S'expressa segons la següent equació:

F = m a

on m es la massa, F la força, i a l'acceleració. Les dues últimes són quantitats vectorials.

Tercera llei o llei d'acció i reacció
Sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer: Fij = - Fij

(Informació extreta de Viquipèdia)

Treball realitzat per Marc Andreu, Aaron Miralles, Àlex Ramon i Jaume Parramon.