En aquest blog els alumnes de 4t d'ESO tracten temes científics del seu interès. http://www.institucio.org/mestral

dilluns, 29 d’octubre del 2007

El manatí

El Manatí

El manatí és el nom comú d'un grup de grans mamífers aquatics de la familia (Trichechidae) i genere (Trichechus) també coneguts com vaques de mar.
El manatí és herbívor, i passa la major part del temps pasturant en aigües poc profundes. Els manatins habiten les arees costaneres poc profundes i els marjals d'America del Nord, Central, i del America del Sud, i el Carib.


Al neixer els manatins medeixen i pesen a prop de 30 kg i quan son grans poden arrivar a pesar 500 kg. I medir mes de 3 metres de llargada.Degut a que els manatins son animals de grans proporcions tenen pocs depredadors naturals, amb l’eccepció de l'home.

Un problema adicional es que els manatins es reprodueixen molt lentament. Als 5 anys els manantins ja estan preparats per aparellarse i produir una cria cada 2 o 3 anys, pero el periode de gestacio es de 13 mesos, un dels mes llargs en l'especie animal. La poblacio de manatins s'estima només en 2600 individus.

La major amenaça per els manatins es l’esser humà ja que degut amb la lentitud amb la que es desplaçen i l'agresivitat que tenen, que és zero són una presa façil per el home.
Tot i així an de afrontar altres perills com ara no colisionar amb els vaixells,també el fet de que es poden quedar atrapats en xarxes de pesca, s'empasen hams etc....

Els benefiçis que en treuen els humans es que del seu cos s'en extreu una gran quantitat de carn, tanta que pot alimentar una familia duran un periode bastan llarg de temps.

Informació extreta de la web www.campus.uab.es

Treball realitzat per Joaquim Cueva, Àlex Ramón

Els insecticides

Els insecticides

La funció dels insecticides és matar insectes. L’ús dels insecticides s’ha incrementat enormement en aquests últims temps en l’agricultura i en usos domèstics. Els insecticides, actuen sobre els insectes de diferents maneres; algunes vegades, actuen per via digestiva i altres, afecten a l’aparell respiratori.

L’estat en què s’utilitzen també és diferent; n’hi ha que es troben en estat líquid, com els compostos arsenicals que tenen la funció de matar els insectes devoradors; n’hi ha de sòlids, que es troben en pols finíssima i que tenen la funció de recobrir les plantes i també n’hi ha en estat gasós, que s’utilitzen en forma de boirina o vapor.

Durant la segona guerra mundial, l’exèrcit anglosaxó va utilitzar en grans quantitats l’anomenat DDT, l’insecticida més potent conegut fins ara, inventat l’any 1874 per un estudiant alemany anomenat Zeidler, però que no ve ser industrialitzat. L’anomenat DDT, s’utilitza en estat líquid i en pols. És tant potent, que molts científics han demanat que es prohibeixi la seva utilització, perquè si s’utilitzés sense mesures, podria fer desaparèixer els insectes pol·linitzadors, amb el resultat del qual les fruites i les llegums es convertirien curiositats.

La possibilitat de preparar algun insecticida en els quals algun dels seus àtoms sigui radioactiu, ha permès conèixer exactament la distribució del producte actiu a l’interior de l’insecte, la seva acció sobre determinades parts de l’animal, la naturalesa dels efectes residuals i la possibilitat que l’insecticida vagi a parar als aliments, especialment vegetals. Malgrat la garantia d’atoxicitat per a persones, animals i plantes amb els quals solen anunciar-se i vendre’s els insecticides, el cert és que no sempre resulta així, i pel seu ús poc moderat, s’han donat casos concrets d’extinció total d’espècies animals en una comarca.
Davant aquest risc, per contes de matar els insectes directament, s’estudia la manera d’impedir la seva reproducció, paralitzant el seu creixement mitjançant hormones i evitant, per tant, que arribin a adults i posin ous, esterilitzant els mascles per mitjà de radiacions, com s’intenta amb la mosca de l’olivera. Últimament, de les plantes s’han obtingut insecticides més eficaços que els d’origen químic i que no presenten cap perill per als altres animals.

Treball realitzat per Joan Fenoy.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Ramon Margalef

Ramon Margalef

Ramon Margalef va morir a Barcelona, la seva ciutat natal, el diumenge 23 de maig del 2004. Tenia ja 85 anys d’edat. Va ser un dels fundadors de l’ecologia moderna i un dels científics espanyols de més prestigi del segle XX. Ha fet una contribució en camps com la limnologia*, l’oceanografia i l’ecologia teòrica.



Margalef va nèixer a Barcelona al 1919. La seva educació va ser interrompuda per la Guerra Civil espanyola al 1938, quan es va incorporar a l’exèrcit republicà. Posteriorment a la victòria franquista, se’l va obligar a complir tres anys addicionals en el servei militar. Més tard, va treballar com a missatger en l’Institut Botànic de Barcelona, i com a empleat d’assegurances, fins què va obtenir una beca i va aconseguir la seva llicenciatura a la Universitat de Barcelona (1949). Després d’acabar el seu doctorat en només dos anys, va començar a treballar en el recentment fundat Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona, institució que va presidir de 1965 a 1967. Margalef va ser nomenat al 1967 catedràtic d’ecologia, el primer a Espanya, càrrec que va mantenir a la Universitat de Barcelona fins a la seva jubilació vint anys més tard.



Va ser l’autor de més de 400 treballs científics i llibres. Els seus primers treballs, la majoria publicats en castellà durant les dècades dels 40 i 50, es van concentrar en les comunitats planctòniques en aigües continentals i marines. No és fins a final dels anys 50, amb la traducció a l’anglès de la seva ponència inaugural en qualitat de membre de l'Acadèmia Reial d'Arts i Ciències titulada "Information Theory in Ecology" ("La Teoria de la Informació en l'Ecologia"), que va aconseguir una audiència mundial. És amb un altre article pioner, "On certain unifying principles in ecology" ("Sobre certs principis unificadors en ecologia"), publicat a American Naturalist al 1963, i el seu llibre "Perspectives in Ecological Theory" ("Perspectives en Teoria Ecològica") basat en les seves classes magistrals a la Universitat de Chicago i publicat al 1968. En termes generals, els seus estudis han contribuït al nostre coneixement i comprensió de l’estructura espai-temps dels ecosistemes, la relació entre diversitat, biodiversitat, estabilitat i connectivitat, el paper de l’energia exterior en la productivitat biològica, i les interrelacions entre la successió ecològica i l'evolució. Moltes de les seves idees estan resumides en el seu llibre "La nostra Biosfera" publicat al 1997.



En les seves classes dictades a la Universitat de Barcelona no va parar de promoure la creativitat en el pensament i de transmetre les seves idees, incitant els seus estudiants a "sortir i descobrir la natura" per ells mateixos. Les seves idees i conceptes es presenten resumits en dos llibres de text fonamentals: "Ecologia" (1974) i "Limnologia" (1983).Ha estat guardonat per diverses institucions en diferents països i regions del món. La llarga llista de distincions inclouen la medalla del Príncep Albert (França, 1972), el Premi Huntsman (Canadà, 1980), el Premi Ramon y Cajal (Espanya, 1984), el Premi Alexander Von Humboldt (Alemanya, 1990), el Premi d’excel·lència en Ecologia (Alemanya, 1995), la Medalla d’or del CSIC (Espanya, 2002) i tots els principals honors públics atorgats per Catalunya.



Ramon Margalef va exemplificar un d’aquells casos excepcionals en els quals un intel·lecte excel·lent coexisteix amb qualitats personals igualment excepcionals. L’abast dels seus coneixements, la seva naturalesa humana, la seva modèstia, la seva honestedat i el seu sentit de l'humor li van concedir una categoria humana que el va situar més enllà de les seves qualitats científiques. Molt queda per aprendre del seu enfocament sobre la ciència i la vida en general, en la qual destaca una insaciable i infantil curiositat que naixia del seu plaer per descobrir el món al seu voltant. En un món científic dominat per un reduccionisme programat, es va revelar com una de les poques ments capaces de veure un bosc quan la majoria de les altres només veuen arbres. Es va preocupar també de la visió que el públic pogués tenir de la ciència, i sempre va advocar pel compromís del rigor científic en matèria de polítiques ambientals. En aquest sentit es va definir a ell mateix com un "pessimista actiu". En les seves pròpies paraules: "Si Déu ens va posar a la Terra, tenim el dret de fer ús d'ella, però convé que ho fem amb una certa intel·ligència".

*Limnologia: és la branca de la ecologia que estudia els ecosistemes aquàtics continentals(llacs, llacunes,rius i els aiguamolls)



Informació treta de:

Fotografies:
Membres del grup:
  • Joan Guillem Castell Ros-Zanet
  • Pablo Fernández Peláez
  • Jaume Lopez de Recalde Martorell
  • Adrián Polo Alcaide
  • Alex Soler Aguilera

diumenge, 16 de setembre del 2007

Trenquen la barrera de la llum!

Estic veient que aquest blog encara està de vacances i això no pot ser. Per tant posaré una notícia que he trobat per internet i que m'ha semblat "estar a l'alçada de les notícies super interessants que tenim".

Doncs el que us deia, la prestigiosa revista Nature, a publicat l'estudi de diversos científics en el NEC Research Institute de Princeton, segons el qual demostren haver trencat la barrera de la velocitat de la llum. Estava Einstein equivocat?

Per a aquest experiment, els investigadors van manipular un vapor amb àtoms irradiats per làser (fins aquí em seguiu oi?), aquest fet va causar un impuls que es va propagar a una velocitat (agafeu-vos fort i procureu no caure de la cadira) 300 vegades superior a la de la llum! De fet, la impresió que va donar és que l'impuls "va sortir de la càmara avans inclús d'haver entrat en ella"

La teoria de la relativitat d'Einstein entra en conflicte amb aquest experimet, ja que especifica que res pot viatjar més de pressa que la velocitat de la llum, encara que un dels investigadors del projecte va senyalar que la seva demostració no contradeix la teoria d'Einstein.

De fet, (atents que aquí es demostra que l'Einstein no anava equivocat) ell va dir que res amb massa pot viatjar més ràpid que la velocitat de la llum, i els impulsos d'ones que van realitzar no tenen cap massa.

Espero que us hagi semblat interessant l'article. I a veure si aquests de 4rt li" donen corda" al blog!

Gerard C

diumenge, 27 de maig del 2007

Fractals

Fractals

Un fractal es un objeto geométrico cuya estructura básica se repite en diferentes escalas. El término fue propuesto por el matemático Benoît Mandelbrot en 1975. En muchos casos, los fractales pueden ser generados por un proceso recursivo o iterativo, capaz de producir estructuras auto-similares independientemente de la escala específica. Los fractales son estructuras geométricas que combinan irregularidad y estructura.

Aunque muchas estructuras naturales tienen estructuras de tipo fractal, un fractal matemático es un objeto que tiene por lo menos una de las siguientes características:

Tiene detalles en escalas arbitrariamente pequeñas

Es demasiado irregular para ser descrito en términos geométricos tradicionales.

Tiene auto-similaridad exacta o estadística.

Su dimensión de Hausdorff-Besicovitch no es entera.

Puede ser definido recursivamente.



Treball realitzar per Borja Moreno

Components:
Borja Moreno
Gerard Campillos
Miquel Canal
Enric Flecha
Carles Hidalgo

dimarts, 22 de maig del 2007

Gas natural

El Gas Natural

Què és?

El gas natural és una mescla de gasos que es troba freqüentment en jaciments fòssils, sol o acompanyant el petroli o en els dipòsits de carbó. Encara que la seva composició varia en funció del jaciment del que s'extreu, està compost principalment per metà en quantitats que comunament poden superar el 90% o 95%, i sol contenir altres gasos com ara nitrogen, età, CO2, H2S, butà, propà, mercaptans i traces d'hidrocarburs més pesats.

El gas natural que s'obté ha de ser processat per al seu ús comercial o domèstic. Alguns dels gasos de la seva composició s'extreuen perquè no tenen capacitat energètica (nitrogen o CO2) o perquè poden dipositar-se a les canonades usades per a la seva distribució a causa del seu alt punt d'ebullició. El propà, butà i hidrocarburs més pesats en comparació amb el gas natural són extrets, ja que la seva presència pot causar accidents durant la combustió del gas natural. El vapor d'aigua també s'elimina per aquests motius i perquè a temperatures properes a la temperatura ambient i pressions altes forma hidrats de metà que poden obstruir els gasoductes. Els composts de sofre són eliminats fins a nivells molt baixos per evitar corrosió i olors pernicioses. Per a ús domèstic, igual com al butà, se li afegeix unes traces de metil-mercaptà, perquè sigui fàcil detectar una fuga de gas i evitar la seva ignició espontània.

Com es va formar?

El gas natural es va formar fa milions d'anys amb llot, sorra, pedres, plantes i matèria animal, que en acumular-se gradualment en capes amb la pressió i la calor de la terra, es van convertir, en petroli i gas natural.
El gas natural el trobem en roques poroses de la crosta terrestre, les quals no estan en contacte amb l'aire. se sol trobar en jaciments de petroli o a prop d'ells, encara que tenint en compte el seu estat
gasós, pot presentar-se també sol.



El gas natural va ser descobert a Amèrica, el 1626 quan exploradors francesos van descobrir sortides naturals de gas, al llac Erie. Encara que la indústria del gas natural va tenir els seus inicis el 1859, quan el coronel Edwin Drake va cavar el primer pou on va trobar oli i gas natural a 69 peus, sota de la superfície.
Posteriorment es va construir una canonada que corria per 5 milles i mitja del pou a la vila de Titusville, Pennsylvania. Aquesta canonada que va comprovar que es podia transportar gas natural de manera segura i senzilla per a finalitats pràctics.


Principals jaciments

Com a fonts adicionals d'aquest recurs natural, s'estan investigant els jaciments d'hidrats de metà que, segons estimacions, poden suposar una reserva energètica molt superiors a les actuals de gas natural.

L'absència de jaciments de gas natural a Espanya i la seva situació geogràfica, en un extrem d'Europa i, per tant, molt allunyada dels que van permetre als Països Baixos i altres països d'Europa desenvolupar-se, van provocar que el gas natural no arribés a Espanya fins a finals de la dècada dels 60. Això va ser possible gràcies al desenvolupament de la indústria del gas natural liquat (GNL), que va permetre el transport d'aquest combustible en forma líquida en vaixells metaners. L'arribada del gas natural no va suposar l'aparició d'una indústria completament nova, sinó que va substituir el "gas ciutat" (provinent de la destil·lació d'hulla i naftes) que fabricaven les empreses distribuïdores des de mitjan segle XIX, tot i que sí que va provocar el desenvolupament accelerat d'aquesta font d'energia atesos els avantatges que oferia respecte del gas manufacturat. Aquesta circumstància, i la necessitat de disposar d'aprovisionaments a llarg termini, han fet que per a empreses com Gas Natural SDG el desenvolupament de la indústria d'aquesta energia passi per la contractació de nous proveïments.

Aplicacions:

Usuaris domèstics

Les aplicacions domèstiques són els usos del gas natural més comunament conegut. Es pot utilitzar per cuinar, rentar, assecar, escalfar l'aigua, escalfar una casa o climatitzar-la. A més, els electrodomèstics es milloren dia a dia a fi d'utilitzar el gas natural de forma més econòmica i segura. Els costos de manteniment del material que funciona amb gas són generalment més baixos que els d'altres fonts d'energia.

Aplicacions comercials

Els principals usuaris comercials de gas natural són els proveïdors de serveis de menjar|dinar, els hotels, els equipaments de serveis mèdics i els edificis d'oficines. Les aplicacions comercials de gas natural inclouen la climatització (aire condicionat i refrigeració), la cuina o la calefacció.

Indústria

El gas natural és una entrada|input per a la fabricació de la pasta de paper, del paper, de certs metalls, productes químics, pedres, argila, vidre i en la transformació de certs aliments. Pot ser igualment utilitzat per al reciclat de residus, per a la incineració, l'assecatge, la deshumidificació, la calefacció, la climatització i la cogeneració. Generació d'electricitat

Les companyies d'electricitat i els proveïdors independents d'energia empren cada vegada més el gas natural per alimentar les seves centrals elèctriques. Generalment, les centrals que funcionen amb gas natural tenen menors costos de capital, es construeixen més ràpidament, funcionen amb major eficàcia i emeten menys pol·lució atmosfèrica que les centrals que utilitzen altres combustibles fòssils. Els avenços tecnològics en matèria de disseny, eficàcia i utilització de turbines de cicle combinat, així com en els processos de cogeneració, fomenten l'ocupació|ús de gas natural en la generació d'energia. Les centrals de cicles combinats (CCGT) utilitzen la calor perduda per produir més electricitat, mentre que la cogeneració del gas natural produeix alhora potència i calor que són utiles tant per a les indústries com per als usuaris comercials. Aquesta cogeneració redueix molt fortament les emissions de gasos contaminants a l'atmosfera.

Vehicles de gas natural

El gas natural pot ser utilitzat com a combustible pels vehicles a motor de dues maneres: com a gas natural comprimit (GNC), la forma més utilitzada, o com a gas liquat.

El parc automotriu que funciona amb gas natural és aproximadament de 1.5 milions de vehicles a tot el món (segons l'Associació Internacional de Vehicles de Gas Natural). Les preocupacions respecte de la qualitat de l'aire en la major part de les regions del món esforcen l'interès per l’utilització del gas natural en aquest sector. S'estima que els vehicles que utilitzen aquest tipus de combustible emeten un 20% menys de gas amb l’efecte hivernacle que els vehicles que funcionen amb gasolina o amb dièsel. Contràriament al que es pensa comunament, l'ocupació|ús de gas natural als vehicles motoritzats no és una novetat, ja que ja s'utilitzaven en els anys 30. El gas natural en vehicles és alhora barat i pràctic.


Piles de combustible

La pila de combustible és un dispositiu electroquímic que permet combinar l'hidrogen i l'oxigen continguts en l'aire a fi de produir electricitat, calor i aigua. Les piles de combustible funcionen sense combustió, pel que gairebé no contaminen. Una pila de combustible pot ser utilitzada amb rendiments molts més elevats que els motors d'explosió ja que el combustible és directament transformat en electricitat i produeix més energia a partir de la mateixa quantitat de combustible. La pila de combustible no té cap peça mòbil, la qual cosa la converteix en una font d'energia relativament silenciosa i segura. El gas natural és un dels múltiples combustibles a partir del qual les piles de combustible poden funcionar.

Treball realitzat per Xavier Puiggròs, Alejandro Marmelada, Ferran Trepat, Joan Marc Deomènech i Jacob Gràcia

dijous, 10 de maig del 2007

Myrmecia pilosula o formiga Australiana

La formiga australiana




La Myrmecia pilosula o formiga australiana és una formiga d'un tamany considerable i a l'hora, la formiga més temuda de tota Austràlia. La Myrmecia pilosula mesura entre 8 cm i 15 cm i esta dotada d'un potent fibló molt perillós inclús per a un ésser humà.

La formiga Australiana és una formiga molt agresiva, inclús no respecta a les formigues de la seva pròpia colonia i entra en disputes sobre la captura d'insectes. Cacen el solitari, i gracies al fibló que posseeixen, son capaçes de capturar presses molt més grans que elles, com ara avispes o abelles. El seu verí és tant eficaç amb els insectes qu e es pot considerar el més verinós del món dels insectes, i fins i tot pot resultar perillós per a les persones. El verí paralitza a la pressa en qüestió de segons peró sense matar-los.

Molts cops aquestes formigues es traslladen a jardins de cases particulars on la terra és la més adecuada per a fer el seu formiguer i allà és on se solen prouir alguns conflictes amb les persones. Una picada d'aquestes formigues pot ser més problemàtica del que sembla, ja que és tant perillosa que si no s'arriba a temps a un hospital pot arribar a produir la mort. El verí actua com un calmant molt potent que acaba per aturar tots els musculs del cos, Però una injecció d'adrenalina és suficient com per a contrarrestar els efectes del verí.


Font d'informació:
Documental BBC "Naturaleza extrema", "Hormigas Asesinas"

Components del grup:
Gerard Campillos
Miquel Canal
Enric Flecha
Carles Hidalgo
Borja Moreno