Forats negres

En astronomia, un forat negre és un astre o objecte celeste amb una densitat tal que la seva força gravitatòria és tan forta que la velocitat d’escapament és superior a la velocitat de la llum. Per tant, res que es trobi dins del seu horitzó d’esdeveniments pot escapar-ne, excepte a través de l’efecte túnel quàntic. El terme "forat negre" no s’ha d’entendre com un "forat" en el sentit usual del terme sinó com una regió de l’espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum. Per aquest motiu se’ls anomena "negres".

En el centre d’un forat negre, segons prediu la relativitat general, hi ha sempre una singularitat, un punt infinitament petit de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero. Aquests "infinits" i "zeros" el que realment demostren és que la relativitat general no és adequada per descriure’ls, i que probablement es necessita una teoria quàntica de la gravetat.

Tipus de forats negres

Segons l'origen

Forats negres primordials: creats d’hora en la història de d’univers. Les seves mases poden ser variades, i cap ha estat observat.

Forats negres supermassius: amb masses de diversos milions de masses solars. Aquests es formen en el mateix procés que dóna origen a les components esfèriques de les galàxies.

Forats negres de massa intermitja: tenen una massa d’uns quants milers de masses solars. Poden ser una possible font dels raigs X ultralluminosos. L’any 2004 es va detectar un candidat a forat negre de massa intermitja orbitant el forat negre supermassiu Sagittarius A* al centre de la Via Làctia.

Forats negres de massa solar: aquests es formen quan una estrella de massa 3 vegades major que la del Sol es converteix en supernova i explota. El seu nucli es concentra en un volum molt petit que cada vegada es va reduint més.

Adimensionals / Unidimensionals

Forat negre d'Schwarzschild: si el forat negre és adimensional.

Forat negre d’einstein: si és unidimensional. Una evolució d’aquests darrers són els forats de cuc, que, en teoria, poden ser portes en d’espaitemps que podrien comunicar dos punts llunyans d’univers o del temps.

Formacio d’un Forat negre

Quan explota una supernova*, el nucli de l’estrella es col·lapsa i acostuma a donar lloc a una estrella de neutrons, però no sempre és així. D’acord amb càlculs teòrics, una estrella de neutrons no pot ser major de 3 masses solars. Què passa, doncs, si una estrella amb una massa major es col·lapsa? El més probable és que es converteixi en un forat negre.

En una regió del voltant de una massa col·lapsada, el camp gravitatori és tant fort que ni la llum pot escapar. Un forat negre que mesura una mil milionèsima part d’un metre, pot pesar fins a un miliard de tones. El gas que té el forat negre pel voltant rodant a una velocitat que és quasi la meitat que la de la llum, pot arribar als 100 milions de graus centígrads

Supernova: Una supernova és una explosió estel·lar que correspon a l’ultimà etapa de l’evolució de determinats estels (estels binaris, i estels massius). Durant aquesta etapa la lluminositat de l’estel pot augmentar en un factor de 108.

On es formen els forats negres

Es creu que en el centre de la majoria de les galàxies (entre elles la Via Làctia) hi ha forats negres supermassius, encara que la majoria són actualment inactius. Les galàxies amb el nucli actiu com les galàxies de Seyfert, radiogalàxies o els Blazars, es creu que són galàxies amb un forat negre encara actiu en el seu nucli. Les emissions es produeixen a causa de la materia del disc d'acreció que es forma al voltant de l'horitzó d'esdeveniments.

Alguns forats negres actius

NGC 4261

Es troba a la constel·lació Virgo, a 100 milions d'anys llum de distància. Aquesta fotografia del seu nucli mostra un disc de pols i gas d'uns 800 anys llum de diàmetre i una massa 100000 vegades més gran que la del Sol.

La velocitat de rotació d'aquest disc indica que l'objecte central de la fotografia, d'un diàmetre no superior a 80 unitats astronòmiques, té una massa 1200 milions de vegades més gran que la del Sol. El que resulta més sorprenent és que aquest forat negre està descentrat 20 anys llum respecte al disc, que tampoc ocupa el centre galàctic. Alguns astrònoms pensen que els materials ejectats a gran velocitat per aquests objectes poden produir un efecte d'acció i reacció, desplaçant el forat negre com si fos un coet.

NGC 1068

Es una galaxia activa de Seyfert de tipos 2 que es trova a uns 60 milions d'anys llum de nosaltres. Aquestes galaxias tenen un nucli que brilla amb un esclat 1000 milions de vegades mes gran que el del Sol. També presenten variacions de luminositat amb un període de pocs dies. Aixó implica que el focus d'on prové l'energia ha d'ocupar un espai d'uns pocs dies llum de diàmetre.

M 87

Es troba a 50 milions d'anys llum de nosaltres, a la constel·lació Virgo.

El 1917 es va descobrir una expansió en forma de dit sortint del nucli d'M87. Als anys cinquanta es va comprobar que aquesta galàxia emetia també enormes quantitats d'energia en forma d'ones de ràdio. A les millors imatges s'hi veia sortir del nucli un estret raig de forma cònica, amb condensacions d'uns 10 anys llums de diàmetre: una mida petita a escala galàctica. Alguns deien que només un forat negre podia explicar tota aquesta activitat. Per altres, els forats negres no eren més que curiositats teòriques.

Quan Holland Ford i Richard Harms van veure per primera vegada aquesta fotografia, obtinguda amb la càmara WFPC-2 del telescopi espacial, van quedar impresionats per la insospitada presència d'una estructura espiral al interior d'aquesta galàxia el·líptica. El gas de l'espiral és hidrogen ionitzat a uns 10000º K. A 60 anys llum del centre gira a 550 km/s al voltant d'un objecte amb una massa 3000 milions de vegades més gran que la del Sol concentrada dins d'un espai no més gran que el nostre sistema solar. "Si no es tracta d'un forat negre, llavors no tinc idea de què és", ha dit Holland.

(informació extreta de http://es.wikipedia.org/)

Treball realitzat per: Marc Andreu, Àlex Ramon, Aaron Miralles i Jaume Parramon.

El ximpanzè

El ximpanzè

Un animal molt proper a l’home
El ximpanzé és, ben segur, l'animal més proper a l'home en quant a les seves capacitats intel·lectuals i pràctiques socials. Està sent objecte d'experimentacions , per tal de veure la seva capacitat d'abstracció i d'aprendre el llenguatge dels símbols, ja que, malauradament, no està capacitat per parlar. Aquesta incapacitat no ve de la carència d'òrgans fonadors, ni és tampoc que no utilitzi els sons per a comunicar-se, sinó que aquesta comunicació té un origen emotiu, com és en el nostre cas el riure o el plorar: no ens és fàcil fer-ho voluntàriament, malgrat ens és, de vegades, difícil evitar-ho.



Característiques principals Mamífer de l'ordre dels primats, una mica més alt que l'orangutan (els masclespoden assolir 170 cm i les femelles 130) i amb un pes entre 50 i 80 kg (els mascles); de línia més esvelta i de membres més proporcionats que l'orangutan, té el dit gros de les mans completament desenvolupat; el seu cos és arrodonit, amb orelles força grosses. El seu pelatge, abundant, generalment és negrós i es torna gris en envellir l'animal.



Etologia

És de costums arborícoles, intermedis entre l'orangutan i el goril·la. Habita a l'Àfrica, des de Gàmbia fins als llacs Albert i Victòria, sobretot a les grans selves i als boscos de la vora dels grans rius; defuig les zones sense arbres. No sap nedar. Es nodreix de vegetals (fruita, fulles, arrels, etc) i ocasionalment de carn. Diürn, construeix plataformes a dalt dels arbres, on passa la nit i que només utilitza un cop.

Vídeo d'un ximpanè utilitzant una llança per caçar: http://www.maikelnai.es/?p=286

La gestació sol durar uns vuit mesos i mig, i solen parir una cria a cada part, que la mare transporta agafada al seu pelatge durant 4-6 mesos, després dels quals encara en té cura. Solen viure uns 40 anys, i arriben a la pubertat entre 7 i 8 anys. Generalment viuen en grups jerarquitzats de fins a 20 individus, dirigits per un mascle dominant. Hom creu que, dins d'uns límits molt amplis, els grups són territorials.

Utilitzen la mímica i la gesticulació, es comuniquen mitjançant sons guturals, dels quals hom n'ha arribat a identificar fins a 32. Hom en distingeix quatre varietats geogràfiques. A causa de la seva notable intel·ligència (utilitzen objectes com a eines rudimentàries) i de la proximitat evolutiva amb els humans són intensament estudiats. Hom discuteix si la seva capacitat d'aprendre i emprar signes per a comunicar-se pot ser comparable al llenguatge humà.
Informació extreta de : http://www.xtec.es/~xlumbiar/m2/index.htm

Treball realitzat per Enric Flecha, Miquel Canal, Gerard Campillos, Carles Hidalgo i Borja Moreno

Júpiter

Júpiter

Júpiter és el planeta més gran del sistema solar i el cinquè segons la seva distància al Sol. Té un diàmetre de 142.984 km (unes 11 vegades el de la Terra). La seva òrbita se situa aproximadament a 5 UA (750 milions de km) del Sol, entre les òrbites de Mart i Saturn. És un gegant gasós format principalment per hidrogen i heli sense una superfície interior definida. La seva característica més destacable és la Gran Taca Vermella, un enorme anticicló situat en les latituds tropicals de l'hemisferi sud.
Va ser descobert a l'antiguitat i rep el seu nom del pare dels déus de la mitologia romana, aquell al que els grecs anomenaven Zeus i els romans Júpiter.



Característiques físiques:

Júpiter és el més massiu dels planetes del Sistema Solar. La seva massa equival a unes 310 vegades la de la Terra i a unes 2,5 vegades la suma de la masses de tots els altres planetes. Té el rècord de volum (1400 vegades el de la Terra) i és el planeta amb la velocitat de rotació més ràpida i per tant el període de rotació més curt (menys de 10 hores). La seva atmosfera està permanentment coberta de núvols estructurats en franges horitzontals de colors rogencs. Aquests posseixen una forta dinàmica de vents zonals amb velocitats de fins a 150 m/s i mostren un alt grau de turbulència. Generalment, és el quart objecte més brillant del cel (després del Sol, la Lluna i Venus) encara que a vegades Mart és més brillant que Júpiter i Júpiter més brillant que Venus.

Característiques físiques
Diàmetre equatorial	142.984 km
Massa	1.898,6·1024 kg
Volum	143.128·1010 km³
Densitat mitjana	1,326 kg/m3
Gravetat (equador, 1 bar)	24,79 m/s2
Velocitat d'escapament	59,5 km/s
Albedo	0,52

Composició de l'atmosfera
Hidrogen molecular (H2)	89,8 ± 2,0 %
Heli (He)	10,2 ± 2,0 %
Metà (CH4)	3000 ± 1000 ppm
Amoníac (NH3)	260 ± 40 ppm
Deuteri (HD)	28 ± 10 ppm
Età (C2H6)	5,8 ± 1,5 ppm
Vapor d'aigua (H2O)	~4 ppm

Característiques atmosfèriques
Pressió atmosfèrica	70 kPa
Temperatura mitjana	1 bar 0,1 bar 165 K (-108ºC) 112 K (-161ºC)

Informació extreta de: Informació extreta de www.wikipedia.es.

Treball realitzat per: Xavier Puiggròs, Alejandro Marmelada, Joan Marc Domènech, Ferran Trepat i Jacob Gràcia.

Virus, troians i cucs.

Virus Informàtic

Un virus informàtic és una seqüència d’instruccions que en algun moment podrien executar-se (per ser un programa, una macro, etc.), i que inclouen en el seu propi codi instruccions precises per a què en algun moment prendre el control de la màquina en la que s’ executa i realitzar la còpia de si mateix en un suport diferent al que es troba originalment, entenent per suport qualsevol medi on qualsevol virus pot ocultar-se: un arxiu, un sector d’ arranc o un document.

Els virus informàtics els podríem dividir en dues seccions ben diferenciades. La encarregada d’ autoreplicar-se infectant certs suports d’ acord a certs patrons, I l’ acció visible de cara a l’ usuari que s’ activa d’ acord a altres certs paràmetres.

Convé tenir clars dos conceptes. En primer lloc que els virus informàtics són programes com qualsevol altre que podem imaginar (Netscape, Word, etc.), amb la seguretat de que realitzen la seva funció de forma totalment transparent de cara a l’usuari, és a dir, fins que patim el seu pay-load, es multiplica i es distribueix sense que ens donem compte. En segon lloc hem de tenir igualment present que un virus es composa d’“una seqüència d’instruccions”, que d’ alguna manera, pot arribar a executar-se a l’ordenador

Tot i és possible crear virus informàtics que afectin sistemes operatius com ara GNU/Linux, FreeBSD o NetBSD, que són lliures, el fet que aquests sistemes siguin més robustos quant a seguretat, i que no son usats per tants usuaris, fa que no es desenvolupin tants virus per aquests sistemes


Troians o cavalls de Troia
Tècnicament, els troians tampoc es consideren virus, ja que no es reprodueixen infectant altres fitxers. Tampoc es propaguen fent còpies de si mateix com fan els cucs. A efectes pràctics són tractats com a virus i són detectats i eliminats pels antivirus. L'objectiu bàsic d'aquests virus és la introducció i instal·lació d'altres programes en l'ordinador per a permetre el control remot des d'altres equips.
Els efectes dels troians poden ser molt perillosos. Igual que els virus, tenen la capacitat d'eliminar fitxers o destruir la informació del disc dur. Però, a més, poden capturar i enviar dades confidencials a una adreça externa o obrir ports de comunicacions, permetent que un possible intrús controli l'ordinador de forma remota

Cucs (Worms)
D'una manera estricta, els cucs no es consideren virus perquè no necessiten infectar altres fitxers per a reproduir-se. A efectes pràctics però, són tractats com a virus i són detectats i eliminats pels antivirus. Bàsicament, els cucs es limiten a realitzar còpies de si mateixos a la màxima velocitat possible, sense tocar ni danyar cap altre fitxer. No obstant això, es reprodueixen a tal velocitat que poden col·lapsar per saturació les xarxes on s'infiltren. Les infeccions produïdes per aquests virus gairebé sempre es realitzen a través del correu electrònic, les xarxes informàtiques i els canals de xat (tipus IRC o ICQ) d'Internet. També poden propagar-se dintre de la memòria de l'ordinador.

Antivirus
Els antivirus són programes la funció dels quals és detectar i eliminar Virus informàtics i altres programes maliciosos (de vegades denominats malware). Bàsicament, un antivirus compara el codi de cada arxiu amb una base de dades dels codis (també coneguts com signatures o vacunes) dels virus coneguts, pel que és important actualitzar-la periòdicament a fi d'evitar que un virus nou no sigui detectat. També se'ls ha agregat funcions avançades, com la recerca de comportaments típics de virus (tècnica coneguda com Heurística) o la verificació contra virus en xarxes de computadors. Normalment un antivirus té un component que es carrega en memòria i roman en ella per a verificar tots els arxius oberts, creats, modificats i executats en temps real. És molt comú que tinguin components que revisin els adjunts dels correus electrònics sortints i entrants, així com els scripts i programes que poden executar-se en un navegador web.



Dades extretes de:
* www.xtec.cat/at_usuari/antivirus/htm/intro01.htm
* infovirus.galeon.com/queesunvirus.htm
* ca.wikipedia.org/wiki/Virus_informàtic

Treball realitzat per José Luis Artesero, Aleix Pons, Ricard Jorquera i Jaume Arquero

Isaac Newton

Biografia

Isaac Newton va néixer a Woolsthorpe, Lincolnshire, Anglaterra, el 4 de Gener de 1643. La seva vida infantil va ser pràcticament la d'un orfe, a causa de la mort del seu pare i el nou matrimoni de la seva mare, vivint amb els seus oncles. Aquest canvi de vida el va convertir en un home difícil de caràcter i solitari. Els seus primers anys d'estudi no van donar bons fruits, als seus informes destacaven la poca atenció en les activitats escolars.

Després va ingressar en el Trinity College de Cambridge, on la instrucció estava dominada per la filosofia d'Aristòtil. Malgrat això, també va estudiar a Descartes, Gassendi, Hobbes i Boyle. L'estudi de la descripció algebràica del moviment de Descartes va portar Newton a elaborar una dinàmica escrita en una forma alternativa de l'àlgebra, la geometria. I després va posar la geometria en moviment amb el desenvolupament del càlcul infinitesimal. Va rebre el seu grau de batxiller l'abril de 1665.

Quan la Universitat de Cambridge va ser reoberta després d'una pesta, Newton va ser nomenat professor menor al Trinity College i, després del seu grau de mestre, va ser elegit professor major. Al 1669 va ser recomanat per a ocupar la càtedra lucasiana. El seu primer treball a la càtedra va ser sobre òptica. Va dissenyar i construir el primer telescopi reflector. Va concloure que la llum blanca no és una única entitat després d'observar l'aberració cromàtica del seu telescopi i de realitzar l'experiment del prisma, on va poder observar l'espectre - de spectrum, fantasma - dels components individuals de la llum blanca i recompondre'l amb un segon prisma. Va descobrir els anells de Newton, una sèrie de franges clares i fosques degudes a la interferència lluminosa, que apareixen quan s'uneixen dues superfícies de vidre, una plana i l'altra convexa.

El 1666 Newton va imaginar que la gravetat de la terra influenciava la Lluna i contrabalancejava la força centrífuga. Amb la seva llei sobre la força centrífuga i utilitzant la tercera llei de Kepler, va deduir les tres lleis fonamentals de la mecànica celeste:

• Llei de la inèrcia: Tot cos tendeix a conservar el seu estat de moviment mentre no actui sobre ell una força externa. Llei fonamental de la dinàmica. La força és igual a la massa per l'acceleració.
  
• Llei de l'acció i la reacció: A tota força sempre se li oposa una reacció, de la mateixa magnitud però de sentit contrari.

Newton va demostrar que la força gravitatòria disminueix segons el quadrat de la distància i que això dóna origen a les lleis de Kepler del moviment planetari. Va exposar la Llei de la gravitació universal:

• Llei de la gravitació universal: Entre dos cossos s'exerceix una força d'atracció directament proporcional al producte de les seves respectives masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que separa els seus centres de gravetat.

Al 1687 Newton va publicar Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, on va establir els principis bàsics de la mecànica teòrica i la dinàmica dels fluids. Va aplicar el primer tractament matemàtic al moviment ondulat, va deduir les lleis de Kepler a partir de la llei de quadrats inversos de la gravitació i va explicar les òrbites dels cometes; va calcular les masses de la Terra, el Sol i els planetes amb els seus satèl·lits, va explicar la forma aixafada de la Terra i va utilitzar aquesta idea per a explicar la precessó dels equinoccis, a més d'establir la teoria de les marees.

L'any va sofrir una crisi nerviosa, Newton es va retirar de la investigació. Va viatjar a Londres on va esdevenir guardià custodi de la casa de la moneda i director al 1699. Newton es va convertir en un home molt ric. El 1703 va ser elegit president de la Royal Society i va ser reelegit cada any fins la seva mort. Va ser nomenat cavaller per la reina Anna el 1705. Va morir el 31 de març de 1727 a Londres.

http://thales.cica.es/rd/Recursos/rd97/Biografias/03-1-b-newton.html#punto1º


Lleis de Newton


Les lleis del moviment o d'inèrcia de Newton, o simplement les lleis de Newton, són les lleis que Isaac Newton va formular, descrivint les causes i formes de moviment dels cossos. Són la base de la mecànica clàssica.

Primera llei o llei de la inèrcia
Tot cos lliure, sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme. (També anomenada principi de Galileo.)

Segona llei o llei fonamental de la dinàmica
Tot cos sobre el qual actua una força es mou de tal manera que la variació de la seva quantitat de moviment respecte del temps és igual a la força que produeix el moviment. S'expressa segons la següent equació:

F = m a

on m es la massa, F la força, i a l'acceleració. Les dues últimes són quantitats vectorials.

Tercera llei o llei d'acció i reacció
Sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer: Fij = - Fij

(Informació extreta de Viquipèdia)

Treball realitzat per Marc Andreu, Aaron Miralles, Àlex Ramon i Jaume Parramon.

Les balenes

Les balenes

Una balena és qualsevol cetaci del subordre dels misticets (Mysticeti) (balenes amb barbes). Segons la definició anterior les balenes pertanyen als gènere Balaena (balenes pròpiament dites) i Balaenoptera (rorquals). La famosa “balena blava” és en realitat un rorqual (Balaenoptera musculus) i amb més de 30 metres de llargària i un pes de 140 tones és l’animal més gran que mai hagi existit. Amb la paraula balena també es designa correntment a tots els grans cetacis, aleshores inclou els odontocets (Odontoceti, cetacis amb dents) com el catxalot, l'orca o la beluga.Etologia

Les balenes viuen en petits grups i realitzen viatges migratoris al llarg de l'any. Viuen en les aigües polars gairebé tot l'any, però quan arriba el cru hivern, es traslladen a aigües més temperades. En les aigües fredes hi ha molta abundància de "krill" (veure les dues imatges que hi ha acontinuació),el menjar de les balenes. En poden arribar a menjar tonelades al dia. Així van acumulant una capa de greix sota la pell, que al mateix temps de protegir-les del fred, els serveix per emmagatzenar energia. Quan es traslladen a aigües temperades, practicament no mengen, i s'alimenten de la capa de greix. Allí, en les aigües temperades, es on realitzen els acoblaments mascles i femelles i on neixen l'any següent els balenons. Fins que aquests estan ben refets i siguin prou grans per poder nedar milers de quilòmetres, no retornen el camí cap a les aigües fredes del nord. Hi ha mares que deixen el grup i esperen més dies fins que el seu balenó estigui preparat pel gran viatge. Els mascles no participen en la criança del balenó. Any rera any, cada balena fa el mateix camí i torna al mateix lloc.

Migració

Les balenes viuen en tots els oceans, i totes les espècies migren segons l'estació de l'any. Passen l'estiu en aigües fredes en latituds altes, mentre s'alimenten. A la tardor es traslladen a aigües més càlides per a apariar-se i tenir criatures. Excepte en les èpoques de reproducció, les balenes mengen poc i neden per diversos mesos. La balena grisa, és la qual té rutes migratòries més llargues entre tots els mamífers. Les dents de les balenes són de pèl dur.

Alimentació

Presentenuna especialització alimentària notable. Mentre la resta dels membres de l'ordre estan dotats de dentsnombroses, les balenes no tenen dents, però en canvi disposen d'unes formacions (com ho són el pèl o les ungles) anomenades barbes o balenes, les quals pengen de la mandíbula superior, dintre de la boca, formantuna espècie de pinta característica. Les balenes són capaces d'abastar amb la seva boca un gran volum d'aigua, la qual expulsen després travessant les barbes. Així retenen als petits animals dels quals s'alimenten, sobretot crustacis eufausiacis que formen densos bancs (krill).

Alimentació

Entre les balenes poden distingir-se dos tipus: les que no tenen dents i sí barbes i les dentades. Les ‘barbades’ notenen dents i en el seu lloc hi ha unes formacions còrnies triangulars que pengen del paladar i amb la vora inferioren serrell perquè actuicom un filtre del krill, el seu principal aliment. S’han trobat fins a 2 tones de krill a lapanxa d’una sola balena.

Les espècies més comunes de balenes amb barba són la balena blava, la d’aleta, la geperuda i la nana. De toteselles la balena blava és el mamífer més gran del món i dels que hagin existit sobre la terra.

Espècies

Entre les dentades, hi ha el catxalot i l’orca, que és carnívora i s’alimenta de pingüins, foques i d’altres balenes.

La balena blava (balaenoptera musculus) és un mamífer marí que pertany a l'ordre dels cetacis. Amb una llargada de fins a 30 metres i un pes de fins a 177 tones és l'ésser viu més gran que ha viscut mai a la terra. La seva respiració és pulmonar, tot i que fora de l'aigua no sobreviuria perquè el seu pes corporal l'aixafaria i es clavaria el tòrax.

Les balenes geperudes són balenes de mida mitjana, que fan uns quinze metres de llarg i pesen entre trenta iquaranta tones. N'hi ha una dotzena de polacions

conegudes, que passen l'estiu alimentant-se a les aigües gèlidesde l'Àrtic i l'Antàrtic, i migren cada any a les aigües tropicals, on té lloc la reproducció.

En molts països tropicals, com ara l'Equador, les esperen milers de persones que volen tenir l'experiència de veure una balena de prop. La costa de Salinas, a un parell d'hores de Guayaquil, és un dels millors llocs per a l'observació de balenes geperudes, i aquí fins i tot hi ha un petit museu on els visitants poden palpar la boca d'unacriade catxalot o ficar-se gairebé a dins de l'esquelet d'una balena geperuda. Això, a part de tenir un contactedirecte amb els investigadors que treballen amb les balenes i que coneixen millor que ningú la biologia detots els cetacis que s'acosten a la zona de tant en tant.

L'orcao balena assassina (Orcinus orca) no és en realitat una balena sinó un membre de la família del dofí oceànic(Delphinidae) i és l'única espècie del seu gènere (Orcinus). Es el segon mamífer (desprès de l'home) pelque fa a la distribució mundial ja que viu des dels oceans tropicals a l'àrtic. Les orques es desplacencontínuamenten grups familiars. Mentre uns grups són migratoris altres poblacions són estables.

Són animals carnívors que s'alimenten principalment de peixos (salmó, tauró, tonyina, etc.) però també s'alimentend'altres animals com tortugues marines o mamífers com els lleons marins o la morsa. També ataquen is'alimenten d'altres cetacis. Exteriorment el seu cos combina el color negre i el blanc. Els mascles poden arribar a fer 9,5 metres de llarg i pesar 6.000 kg, mentre les femelles són un 10% més petites.
Les orques en llibertat poden viure 80 anys o més, però en captivitat no solen passar dels 20.

El catxalot és la balena més gran dins del grup dels cetacis amb dents (Odontoceti). Viu en tots els oceans,excepte a la zona àrtica, i habita sobretot en els mars tropicals i temperats. Són migratoris. Es diri geixen cap a l'equador durant l'època reproductora i van a latituds més elevades per a alimentar-se. Es caracteritzen per tenir un cap rectangular enorme, la longitud del qual pot ser fins a un terç del total del cos. Per tenirdents grans i còniques només a la mandíbula inferior, molt estreta i més curta que el cap. La pell enlloc de ser lisa, té crestes irregulars que li donen un aspecte arrugat. La seva coloració tendeix a ser grisa fosca o negra, els llavis són blancs color que també apareix en algunes taques sobre el ventre.

El dimorfisme sexual és molt acusat: els mascles aconseguei xen una longitud de 18 m, i només 12m les femelles.
De les balenes s'aprofita gairebé tot. La carn per menjar, les barbes per fer barnilles per corseteria,lapell per fer cuir, del greix oli i combustible, dels ossos farina pels animals...Són animals moltpacífics, i sols tenen dos enemics: l'home i les orques.

Avui dia la balena és un animal protegit. Està totalment prohibida la seva pesca, ja que està en perill d'extinció.

S´ha donat el cas de trobar balenes atrapades sota una capa de gel, la qual cosa les impidia respirar i podienarribar a morir ben aviat. Per poder salvar-les van haver de practicar un gran forat en el gel per tal que poguessin treure el cap les balenes per respirar. Després, amb vaixellstrenca-gels, van fer un camí fins mar obert per poder salvar les balenes i deixar-les en llibertat.

Comunicació

El cant de les balenes és el so fet per balenes per comunicar-se. La paraula "cant" s'utilitza enparticular per descriure el dibuix de sons regulars i previsibles fets per alguna espècie de balenes (notablement el gep) d'una manera que és evocadora de cant humà.

Arxiu de so: “cant de balenes”

Els mecanismes utilitzats per produir so varien des d'una família de cetacis fins a un altre. Els mamífers marins, com balenes i dofins, són molts més de dependents de so per a la comunicació i sensació que no els mamífers de terra, a mesura que uns altres sentits són d'eficàcia limitada en aigua. La vista es limita perquè el medi aquàtic absorbeix llum. L'olor també es limita, com les molècules es difonen més lentament en aigua que l'aire,que fa aquest sentit menys d'eficaç. A més a més, la velocitat del so és aproximadament quatre vegades mésràpida en el mar que a l'atmosfera. Com que els mamífers de mar són tan dependents de l'oïda per comunicar-seialimentar-se, els ecologistes s'ocupen que els està fent mal l'augment del soroll ambiental als oceansdel món provocats per vaixells.

Informació extreta de:
http://members.tripod.com/acuario_marino.ar/sonidos_marinos.htm
http://www.xtec.es/~aarderiu/la%20balena/caracteristiques.htm
http://www.tvcatalunya.com/pprogrames/elmediambient/meaSeccio.jsp?seccio=reportatge&id=862
http://usuarios.lycos.es/antartida_2/biodiversitat.htm

Treball realitzat per Fèlix Montañés, Denis Sainz, Pol Mas i David Vilajosana

Materials intel·ligents

MATERIALS INTEL·LIGENTS

Materials intel·ligents (smart materials): En termes generals, és un tipus de material, d’una nova generació de materials derivats de la nanotecnologia, amb unes propietats que poden ser controlades i modificades.

És una de les principals línies d’investigació de la nanociència, amb aplicacions a la indústria (des del tèxtil a la indústria de la defensa). Per exemple: fibres intel·ligents per la roba (Smart Fibres, Fabrics and Clothing). Sistemes intel·ligents per diverses aplicacions (Smart Systems: Microphones, Fish Farming)

A la seqüència de la dreta s'observa una molla de Nitinol deformada, aquesta però, recupera la seva forma original, amb una aportació de calor. (Informació extreta de www.actimat.org)

Els materials intel·ligents tenen la capacitat de canviar el seu color, forma, o propietats electròniques en resposta a canvis o alteracions del medi (llum, so, temperatura, voltatge). Aquests materials podran tenir atributs molt potents com la autorecuperació.

Relacionats amb això estan els súper materials amb extraordinàries propietats. La capacitat de crear components amb precisió atòmica pot portar a estructures mol·leculars amb interessants característiques tals com una alta conductivitat elèctrica o potencia.

(Informació extreta de: Congreso sobre nanotecnologia i Materials inteligents per aplicacions médicas."De Diagnóstics Médics a Terapias")

Fets de materials intel·ligents, els avions del futur podran tenir ales auto plegables que funcionaran sense alerons, reduint així l’aerodinàmica i disminuint els costos de combustible.

Aquest material piezo elèctric, desenvolupat en el Langley Research Center (LaRC) de la NASAsentir deformacions com doblecs o prensions de superfície, produint un petit voltatge com a resposta que pot actuar com un senyal detectat per un computador.

Aplicacions de la nanotecnologia

Després del últim congres realitzat amb éxit a Edinburg el desembre de 2003, aquesta segona edició del Nanoforum organitzat per AIRI/Nanotec IT es celebrà a Roma els días 29 y 30 de novembre al centre de congresos de Frenatti.

El congressos es centren en les potencialitats de la nanotecnologia pels sistemes de cura sanitaris humans amb ponències d’experts des de l’àmbit dels investigadors al propi sector sanitari. Les ponències faran enfasi en aplicacions pel mercat i es centraran en els següents temes.

- Noves fronteres de diagnosi mèdica (Sensors, diagnosi...)

-Noves teràpies i farmàcia (Nous mètodes de fabricació, sistemes intel·ligents de repartiment, teràpia genètica i nano-biorrobots.

-Implants y Pròtesis
Materials, modificació de superficies i enginyeria de teixits per una millor biocompatibilitat o funcionabilitat de sistemes per implants i pròtesis.

-Els impactes de la nanotecnologia sobre la medicina i el sistema de cures sanitàries.

- La nanomedicina comparada amb la medicina actual: Problemes sobre normativa; la necesitat de formar equips mèdics trans-disciplinaris; gestió de sistemes tecnològics complexos, motius socials i ètics; obstácles per a la comercialitzacio.

Treball realitzat per Marc Andreu, Àlex Ramón, Aarón Miralles i Jaume Parramon.