El planeta Venus

El planeta Venus

Venus es el segon planeta del sistema solar partint des del sol. És un dels planetes interiors i dels planetes tel·lúrics. Popularment el planeta es conegut per dos noms: estrella del matí i estrella vespertina, ja que només es pot veure a l’alba i després de la posta del sol, degut a la seva proximitat a l’estrella del nostre sistema solar. El seu nom prové de la deessa romana de l’amor, probablement per ser el planeta mes brillant conegut en l’antiguitat. A l'estar en una òrbita interior a la terrestre la seua superfície presenta fases marcades (com les de la Lluna) que van ser observades per primera vegada per Galileo Galilei el 1610.

_ Característiques del planeta:

_ Atmosfera

Venus posseeix una atmosfera densa i càlida amb pressions en la superfície de 90 bars. L'atmosfera consisteix principalment en diòxid de carboni (96,5% en volum) i nitrogen (3,5%). Visualment el planeta està completament cobert per una densa i elevada capa de núvols compostos per gotes d'àcid sulfúric. La densa atmosfera de CO2 produeix un intens efecte hivernacle que no deixa escapar la calor i provoca temperatures de fins a 500ºC en regions poc elevades prop de l'equador del planeta. De fet, Venus posseeix temperatures superiors a les de Mercuri a pesar de trobar-se al doble de distància del Sol i rebre només un 25% de radiació solar.Els vents a nivell dels núvols són ràpids (de 350 km/h), bufen cap a l'est i decreixen en profunditat sent pràcticament inexistents en la superfície. L'origen d'aquesta súper rotació atmosfèrica no es coneix amb precisió.

_ Distàncies respectives entre els planetes

41.400.000 km distància Venus - Terra*

670.130.000 km distància Venus - Júpiter*

628.730.000 km Terra – Júpiter

_ Temps que es triga en arribar

Depèn de cada nau espacial. Cada una d’elles a trigat un cert temps però el normal es que trigui al voltant de quatre mesos.Aquí hi ha una taula amb les naus y el temps que van trigar ha arribar:

_ Informació extreta de:

* Informació del planeta Venus: http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada (Català) * Característiques del planeta Venus: http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada (Català)*

Atmosfera: http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada (Català) *

Distancies respectives entre els planetes: www.xtec.es/~rmolins1/solar/es/planetes.htm* Temps que es triga en arribar: www.spitzer.caltech.edu/espanol/edu/askkids/spacecraft.shtml

Treball realitzat per Denis Sainz, David Vilajosana, Pol Mas, Fèlix Montañés i Sergi Farré.

El cervell

El cervell

El Sistema Nerviós està format pel S.N. Central i el S.N. Perifèric.

El Central està dividit en:

·El cervell que és el centre de l'activitat nerviosa, intelectual i motora.

·El cerebel regula l'activitat motora somàtica i intervé en la regulació i la distribució del to muscular i en el manteniment de la posició del cos.

·Per últim el tronc de l'encèfal que és el que regula els moviments voluntaris i la sensibilitat general.

El Perifèric dividit en: nervis, ganglis i receptors especialitzats.

Parts del cervell:

Hi ha un surc central que divideix en dos hemisfèris el cervell, l'hemisfèri dret i l'hesmisfèri esquerra.

Els dos hemisfèris són simètrics amb diferents funcions cada un.

Cada hemisfèri consta de un lòbul: frontal, parietal, occipital, temporal i de ínsula de reil.

Principals funcions que controla el cervell

-Les principals funcions són la motora (de moviment), la sensitiva (de sensibilitat) i de integració (la informació que rep).

-Les funcions de cada hemisfèri són les següents:

·L'hemisfèri esquerra produir i entendre els sons del llenguatge i el control dels moviments hàbils i gestos amb la mà dreta.

·L'hemisfèri esquerra, percepció dels sons no relacionats am el llenguatge (com la música, el plo...) i la percepció tàctil i localització dels objectes.

-Com s'ha comentat cada hemisfèri consta de lòbuls. Funció d'algun d'ells:

·Lòbul occipital: rep i analitza l'informació visual.

·Lòbul frontal: llenguatge, intel·ligència, personalitat.

·Lòbul parietal: sentits de tacte, equilibri.

Alteracions més conegudes

Són: els Accidents Vasculars, la Demència (Alzeimer), Pàrkinson, Hutington, Epilèpsia, Tumors Cerebrals, Hidrocefàlia, Atac Cerebral i molts altres no anomenats.

La cèl·lula del Sistema Nerviós Central

S'anomena Nerona. El cervell humà consta de 100 000 millons de neurones (del qual no desarrollem ni la meitat...).

Segons la seva funcio, són:

· N.Sensitives: condueix a l'impuls nerviós de receptors a centres nerviosos.

· N.Associativa: condueix a l'impuls nerviós de les neurones entre si.

· N.Motora: condueixen a l'impuls nerviós de centres nerviosos a organs efectors.

La neurona consta de tres parts:

·Cos cel·lular (soma): és d'on surten les prolongacions d'axons i dendrites.

·Axons: part de la cèl·lula que és conecta amb les dendrites d'una altre cèl·lula ( transmet l'impuls).

·Dendrites: prolongació d'una cèl·lula que va conectada a l'axó d'una altra (reben l'impuls).

Informació extreta de: Apunts de primer any de medicina de l'assignatura d'anatomia.
Imatges extretes de: uuhsc.utah.edu i www.ellaberinto.net

Treball realitzat per Carles Hidalgo, Enric Flecha, Gerard Campillos, Miquel Canal i Borja Moreno.

Benjamín Thompson

Thompson, Benjamín Compte de Rumford (1753 - 1814)

El pas de la calor des de un cos que està a temperatura mes elevada a un altre que està a una temperatura mes baixa es de alguna manera anàloga al flux de un fluid, com pot ser l’aigua, des de una alçada superior a un altra inferior. Així doncs, no resulta sorprenent que les primeres teories sobre la propagació de la calor les tractessin com si fos quelcom semblant a un fluid calòric. Si un cos perd fluid calòric, la seva temperatura hauria de disminuir o hauria d’augmentar si el seu fluid calòric augmentes. Tot i que amb aquesta idea de considerar la calor com a un fluid s’explicaven moltes de les característiques relatives a la propagació de la calo, la teoria del fluid calòric resultava inconsistent amb les dades experimentals.

Sembla es clar que va ser Benjamín Thompson, també conegut com a compte Rumford de baviera, qui s’oposà seriament al concepte de fluid calòric. Atemorit per la propagació de la revolució francesa, el governador de Baviera encomanà al compte Rumford la supervisió dels canons construïts per a la defensa de les fronteres. En el procés de trasllat de l’anima dels canons, Rumford va observar que es produïa un augment de la temperatura en l’estructura del canó, en les virutes metàl·liques i en el propi taladrador, de manera que semblava generar-se calor contínuament en lloc de conservar-se, com predeia la teoria del fluid calóric.

Rumford dirigí una serie de experiments per mesurar el canvi de temperatura que succeïa al utilitzar maquinaria rudimentaria desfilada en el procés de taladrament. En un dels experiments va utilitzar aigua per refrigerar el taladrador i l’estructura del canó. Rumford va mesurar el augment de temperatura de l’aigua i va observar “la sorpresa que expressaven els semblantes dels allí presentis veient la gran quantitat d'aigua que s'escalfava, i que veritablement arribava a bullir sense cap foc». Rumford va concloure que la calor no podia ser una substància material, ja que semblava no tenir límit. Més aviat semblava que era el resultat del fregament o del treball realitzat per les forces de fregament.

El Conde Rumford, va néixer sota el nom de Benjamí Thompson en la localitat de Voburn, Massachusetts, en 1753, i la seva joventut no prometia una posterior noblesa. Va començar per dues vegades un aprenentatge, que no va arribar a concloure, amb altres tants botiguers. Un dels botiguers es va queixar a la mare de Thompson que Benjamí perdia més temps sota el taulell fabricant maquinetes, i llegint llibres de ciència, del que dedicava a atendre als clients. No obstant això, la fortuna de Thompson va canviar quan, als dinou anys d'edat, va contreure matrimoni amb una vídua rica de trenta-tres anys d'edat en la ciutat de Concord, New Hampshire, regió també coneguda com Rumford

En les guerres entre Bretanya i les seves colonies americanes, Thompson va ser leial a la corona i va servir com a Comandant en una companyia de la milicia. Quan els seus sentiments de lleialtat van arribar a coneixer-se, un grup de colons disfraçats d’indis van arribar fins a la mateixa porta de la seva casa i el van amenaçar amb omplir-lo de brea i emplumar-lo. En aquestes circumstancies Thompson va escapar a Boston amb un cavall, 20 dollars, i posant així la seva vida sana i estalvi.

Durant la revolució Americana, Thompson decidí per propi compte col·laborar amb els britànics, arribant a ser un oficial valerós i inventiu. De fet, després de veure com un dels seus cavalls s’ofegava al creuar un riu, inventà un flotador salvavides per a cavalls que transportaven el armament sobre el seu llom. També dissenyà un carruatge per transportar canons, que era arrossegat per tres cavalls i que permetia la seva posta en funcionament en 75 segons.

Després de ser armat cavaller per el Rei George III d’England, Thompson va passar a formar part de la cort de Teodoro, Elector de Baviera. Allí va dirigir una seria de experiments sobre les propietats de la seda, important producte de Baviera durant aquella época, entretenint a la cort amb càlculs tals com aquest: “si el vestit de seda de una dona pesa 28 onzes, el mes segur es que ella porti a sobre mes de 2000 milles de longitud de seda, com la que surt filada per el cuc...”

Anomenat general major per l’elector, Thompson va millorar l’equipament dels soldats i així, mentrestant investigava els materials que podrien proporcionar un major confort als seus soldats, descobrí el gran valor que te com aïllant tèrmic una pel·lícula d’aire atrapat. A mes a mes, Thompson proporcionà als seus soldats possibilitats de guanyar diners i sufragar les seves necessitats. En els experiments que va portar a terme per a determinar les millors condicions d’il·luminació dels asils per a pobres, Thompson establí una candela com a unitat patró per mesurar la il·luminació.

En el període que va des de la mort de l’emperador Leopoldo II i la coronació de l’emperador Francisco II, l’elector Teodoro, benefactor de Thompson, va disfrutar d’un breu regnat com a vicari del Sacre Imperi Romà. Encara que, com a vicari, Teodoro tenia poders limitats, un dels seus privilegis era el de elevar a una persona a la categoria de noble. De aquesta manera el 9 de maig de 1792 Teodoro exercí aquest privilegi i Benjamin Thompson va pasar a ser el Compte de Rumford.

Ja com a compte, va establir dos grans premis per a els descubriments científics relacionats amb la llum i la calor. Dits premis deurien ser medalles d’or o plata de valor igual al interès acumulat pel capital corresponent al alliberament original, i un de aquestos premis el controlaria la reial societat de London. Quan després de 6 anys no s’havia concedit cap medalla, el compte Rumford es va presentar a si mateix davant del comitè de selecció, i així en el 1802 es convertí en el primer receptor de la medalla Rumford. No obstant, els seus contemporanis no van reconèixer les seves fites, i quan en el 1814 va morir a causa d’una febre nerviosa, molt poca gent va assistir al seu enterrament.

En el segle XVIII el concepte de "fluids subtils", era un còmode calaix de sastre del que treure a voluntat les peces necessàries per a explicar determinades propietats. Una d'aquestes peces era el calòric, fluid misteriós que serviria per a explicar els intercanvis energètics en forma de calor entre els cossos. Aquest s'uniria a altres fluids anàlegs com, per exemple, el flogisto, els fluids elèctrics o l'èter.

Després de la termometria, el següent concepte fonamental de la teoria de la calor és el de capacitat calorífica. Al principi es creia que la quantitat de calor que un cos podia "acumular" en un determinat període de temps depenia de la seva massa i del seu volum. No obstant això, diferents experiències van posar de manifest que això no era així, sinó que existia una nova constant característica dels cossos que estava relacionada amb la capacitat acumulativa de calor dels cossos. Aquesta propietat era la calor específica.

La idea de calor específica la va utilitzar per primera vegada el professor de la universitat de Glasgow Joseph Black (1728-1799) en 1760. a més de fer importants descobriments en la química dels gasos, en la seva obra defineix també la calor latent per a amidar la calor necessària per a produir canvis d'estat en substàncies sense variar la temperatura. Precisament podem considerar les aportacions de Black menjo el començament de la calorimetria com ciència.

No obstant això l'obra de Black estava plena de contradiccions i d'errors, criticats per molts físics, entre ells per Bejamín Thompson, conegut com comte de Rumford, per als quals la calor era considerat com una forma de moviment. No obstant això, l'absència d'explicacions mecanicistes convincents va mantenir a molts físics en la còmoda i elàstica teoria del fluid subtil, amoldable a les necessitats de cada moment.

La teoría matemática del calor y su transmisión sería una conquista del siglo XIX, al desarrollarse la termodinámica. Sin embargo, no debemos olvidar que el camino que llevaría a dicha ciencia se inició con el más formidable ingenio del siglo XVIII: la máquina de vapor

La teoria del flogisto, avui superada, és una hipòtesi del segle XVII conforme a la qual pretenia explicar-se el fenomen de la combustió.

J. J. Becher va concebre aquesta teoria a la fi del segle XVII, si bé el responsable de la seva difusió i popularització va ser Georg Ernst Stahl, qui asseverava que la rovelli del metall era el resultat d'un procés de combustió. La teoria afirma que tots els materials inflamables contenen flogisto (substantiu derivat del grec phlogistos, que significa "inflamable"), una substància incolora, inodora, insípida i desproveïda de pes que s'allibera durant la combustió. Després d'haver cremat, la substància "desflogisticada" adquiriria la seva forma "veritable", convertint-se en calç.

La teoria recorda en certa mida a la noció de l’alquimia, d’acord amb la qual el foc es un dels quatre elements (aigua, aire, i la terra constituïen els altres tres) que conté una substància.

Les substàncies "flogisticades" són aquelles que contenen flogisto i, al cremar, queden "desflogisticades". Atès que s'havia observat que qualsevol substància crema durant un període limitat si la quantitat d'aire disponible és igualment limitada (en cas de trobar-se, per exemple, en un recipient estanc), es pensava que l'aire albergava una quantitat específica de flogisto. Per això, al residu d'aire que quedava després del procés de combustió (en realitat, una barreja de nitrogen i diòxid de carboni), se li solia denominar "aire flogisticat", doncs es pensava que durant la combustió aquest aire havia absorbit tot el flogisto. Així doncs, quan es va descobrir l'existència de l'oxigen, es va pensar que aquest seria "aire desflogisticat" capaç de combinar-se amb una quantitat major de flogisto i, d'aquesta manera, fomentar la combustió.

Finalment, determinats experiments van posar de manifest certes contradiccions. Cal mencionar entre aquestes el que alguns metalls guanyen pes al cremar en lloc de perdre’l, com seria d’esperar, donat que, teòricament, la combustió significa la pèrdua de flogisto. No obstant, la referida al flogisto va seguir sent la teoria dominant fins que Lavoasier demostrà que la combustió requereix oxigen, el que va resoldre la paradoxa de la pèrdua de pes i va suposar l’inici d’una nova teoria referida a la combustió.

treball realitzat pel grup 1 format per:
Borja Moreno Ramos
Carles Hidalgo Cerulla
Miquel Canal Estrada
Gerard Campillos Parra

Els antibiotics

Els antibiòtics

História:

El primer antibiòtic descobert va ser la penicil·lina. Alexander Fleming estava cultivant un bacteri (Staphylococcus aureus) en un plat d'Agar, el qual va ser contaminat accidentalment per fongs. Després ell va advertir que el medi de cultiu al voltant de la floridura estava lliure de bacteris. Ell havia treballat prèviament en les propietats antibacterianes del lisozim, i per això va poder fer una interpretació correcta del que va veure: que el fong estava segregant alguna cosa que inhibia el creixement del bacteri. Encara que no va poder purificar el material obtingut (l'anell principal de la molècula no era estable enfront dels mètodes de purificació que va utilitzar), va informar del descobriment en la literatura científica. Pel fet que el fong era del gènere Penicillium, va denominar al producte penicil·lina.
A causa de la necessitat imperiosa de tractar les infeccions provocades per ferides durant la II Guerra Mundial, es van invertir molts recursos a investigar i purificar la penicil·lina, i un equip liderat per Howard Florey va tenir èxit a produir grans quantitats del principi actiu pur. Els antibiòtics prompte es van fer d'ús generalitzat.

Diferents tipus d’antibiótics:

Existeixen diverses classes d'antibiòtics i antibacterians sintèticos d'ús comú avui dia. Són:
·Aminoglucòsids
·β-lactàmics

·Carbapenems
·Cefalosporines i cefamicines
·β-lactàmics monocíclics o monobactàmics
·Penicil·lines

·Estreptogramines
·Fenicols
·Glicopèptids o glucopèptids

·Vancomicina
·Teicoplanina

·Lincosamines
·Macròlids
·Oxazolidinones
·Polimixines
·Quinilones
·Sulfamides
·Tetraciclines

Obtingut de http://ca.wikipedia.org/wiki/Antibiòtic

Fonaments de l’acció curativa dels antibiòtics:

La medicina i la veterinària consumeixen la major part dels antibiòtics que actualment són produïts. Els primers antibiòtics utilitzats eren produits per microorganismes com a resultant d'una biosíntesi específica. A hores d'ara la majoria dels antibiòtics són producte de síntesi i, constantment, se n'obtenen de nous amb la finalitat d'assolir un efecte antiinfecciós més eficaç i per tal d'eliminar al màxim els efectes secundaris i tòxics. Actualment és habitual la síntesi d'anàlegs de productes bioquímics com els aminoàcids, que els microorganismes confonguin a l'hora de sintetitzar, de manera que només generin proteïnes inviables que els portin cap a la mort. La importància creixent de la lluita contra la infecció fa que actualment s'agrupin sota el nom d'agents antiinfecciossos els antibiòtics, naturals o de síntesi, i els quimioteràpics o altres substàncies d'utilitat contra qualsevol germen infecciós (bacteri, virus, fong o paràsit). Amb això, ha sorgit el concepte d'antibioteràpia o, més pròpiament, terapèutica antiinfecciosa, que aplega les característiques i els problemes que comporta el tractament dels estats infecciosos.

Treball realitzat per Alejandro Marmelada, Xavi Puiggròs, Ferran Trepat, Jacob Gràcia i Joan Marc Doménech

Forats negres

En astronomia, un forat negre és un astre o objecte celeste amb una densitat tal que la seva força gravitatòria és tan forta que la velocitat d’escapament és superior a la velocitat de la llum. Per tant, res que es trobi dins del seu horitzó d’esdeveniments pot escapar-ne, excepte a través de l’efecte túnel quàntic. El terme "forat negre" no s’ha d’entendre com un "forat" en el sentit usual del terme sinó com una regió de l’espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum. Per aquest motiu se’ls anomena "negres".

En el centre d’un forat negre, segons prediu la relativitat general, hi ha sempre una singularitat, un punt infinitament petit de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero. Aquests "infinits" i "zeros" el que realment demostren és que la relativitat general no és adequada per descriure’ls, i que probablement es necessita una teoria quàntica de la gravetat.

Tipus de forats negres

Segons l'origen

Forats negres primordials: creats d’hora en la història de d’univers. Les seves mases poden ser variades, i cap ha estat observat.

Forats negres supermassius: amb masses de diversos milions de masses solars. Aquests es formen en el mateix procés que dóna origen a les components esfèriques de les galàxies.

Forats negres de massa intermitja: tenen una massa d’uns quants milers de masses solars. Poden ser una possible font dels raigs X ultralluminosos. L’any 2004 es va detectar un candidat a forat negre de massa intermitja orbitant el forat negre supermassiu Sagittarius A* al centre de la Via Làctia.

Forats negres de massa solar: aquests es formen quan una estrella de massa 3 vegades major que la del Sol es converteix en supernova i explota. El seu nucli es concentra en un volum molt petit que cada vegada es va reduint més.

Adimensionals / Unidimensionals

Forat negre d'Schwarzschild: si el forat negre és adimensional.

Forat negre d’einstein: si és unidimensional. Una evolució d’aquests darrers són els forats de cuc, que, en teoria, poden ser portes en d’espaitemps que podrien comunicar dos punts llunyans d’univers o del temps.

Formacio d’un Forat negre

Quan explota una supernova*, el nucli de l’estrella es col·lapsa i acostuma a donar lloc a una estrella de neutrons, però no sempre és així. D’acord amb càlculs teòrics, una estrella de neutrons no pot ser major de 3 masses solars. Què passa, doncs, si una estrella amb una massa major es col·lapsa? El més probable és que es converteixi en un forat negre.

En una regió del voltant de una massa col·lapsada, el camp gravitatori és tant fort que ni la llum pot escapar. Un forat negre que mesura una mil milionèsima part d’un metre, pot pesar fins a un miliard de tones. El gas que té el forat negre pel voltant rodant a una velocitat que és quasi la meitat que la de la llum, pot arribar als 100 milions de graus centígrads

Supernova: Una supernova és una explosió estel·lar que correspon a l’ultimà etapa de l’evolució de determinats estels (estels binaris, i estels massius). Durant aquesta etapa la lluminositat de l’estel pot augmentar en un factor de 108.

On es formen els forats negres

Es creu que en el centre de la majoria de les galàxies (entre elles la Via Làctia) hi ha forats negres supermassius, encara que la majoria són actualment inactius. Les galàxies amb el nucli actiu com les galàxies de Seyfert, radiogalàxies o els Blazars, es creu que són galàxies amb un forat negre encara actiu en el seu nucli. Les emissions es produeixen a causa de la materia del disc d'acreció que es forma al voltant de l'horitzó d'esdeveniments.

Alguns forats negres actius

NGC 4261

Es troba a la constel·lació Virgo, a 100 milions d'anys llum de distància. Aquesta fotografia del seu nucli mostra un disc de pols i gas d'uns 800 anys llum de diàmetre i una massa 100000 vegades més gran que la del Sol.

La velocitat de rotació d'aquest disc indica que l'objecte central de la fotografia, d'un diàmetre no superior a 80 unitats astronòmiques, té una massa 1200 milions de vegades més gran que la del Sol. El que resulta més sorprenent és que aquest forat negre està descentrat 20 anys llum respecte al disc, que tampoc ocupa el centre galàctic. Alguns astrònoms pensen que els materials ejectats a gran velocitat per aquests objectes poden produir un efecte d'acció i reacció, desplaçant el forat negre com si fos un coet.

NGC 1068

Es una galaxia activa de Seyfert de tipos 2 que es trova a uns 60 milions d'anys llum de nosaltres. Aquestes galaxias tenen un nucli que brilla amb un esclat 1000 milions de vegades mes gran que el del Sol. També presenten variacions de luminositat amb un període de pocs dies. Aixó implica que el focus d'on prové l'energia ha d'ocupar un espai d'uns pocs dies llum de diàmetre.

M 87

Es troba a 50 milions d'anys llum de nosaltres, a la constel·lació Virgo.

El 1917 es va descobrir una expansió en forma de dit sortint del nucli d'M87. Als anys cinquanta es va comprobar que aquesta galàxia emetia també enormes quantitats d'energia en forma d'ones de ràdio. A les millors imatges s'hi veia sortir del nucli un estret raig de forma cònica, amb condensacions d'uns 10 anys llums de diàmetre: una mida petita a escala galàctica. Alguns deien que només un forat negre podia explicar tota aquesta activitat. Per altres, els forats negres no eren més que curiositats teòriques.

Quan Holland Ford i Richard Harms van veure per primera vegada aquesta fotografia, obtinguda amb la càmara WFPC-2 del telescopi espacial, van quedar impresionats per la insospitada presència d'una estructura espiral al interior d'aquesta galàxia el·líptica. El gas de l'espiral és hidrogen ionitzat a uns 10000º K. A 60 anys llum del centre gira a 550 km/s al voltant d'un objecte amb una massa 3000 milions de vegades més gran que la del Sol concentrada dins d'un espai no més gran que el nostre sistema solar. "Si no es tracta d'un forat negre, llavors no tinc idea de què és", ha dit Holland.

(informació extreta de http://es.wikipedia.org/)

Treball realitzat per: Marc Andreu, Àlex Ramon, Aaron Miralles i Jaume Parramon.

El ximpanzè

El ximpanzè

Un animal molt proper a l’home
El ximpanzé és, ben segur, l'animal més proper a l'home en quant a les seves capacitats intel·lectuals i pràctiques socials. Està sent objecte d'experimentacions , per tal de veure la seva capacitat d'abstracció i d'aprendre el llenguatge dels símbols, ja que, malauradament, no està capacitat per parlar. Aquesta incapacitat no ve de la carència d'òrgans fonadors, ni és tampoc que no utilitzi els sons per a comunicar-se, sinó que aquesta comunicació té un origen emotiu, com és en el nostre cas el riure o el plorar: no ens és fàcil fer-ho voluntàriament, malgrat ens és, de vegades, difícil evitar-ho.



Característiques principals Mamífer de l'ordre dels primats, una mica més alt que l'orangutan (els masclespoden assolir 170 cm i les femelles 130) i amb un pes entre 50 i 80 kg (els mascles); de línia més esvelta i de membres més proporcionats que l'orangutan, té el dit gros de les mans completament desenvolupat; el seu cos és arrodonit, amb orelles força grosses. El seu pelatge, abundant, generalment és negrós i es torna gris en envellir l'animal.



Etologia

És de costums arborícoles, intermedis entre l'orangutan i el goril·la. Habita a l'Àfrica, des de Gàmbia fins als llacs Albert i Victòria, sobretot a les grans selves i als boscos de la vora dels grans rius; defuig les zones sense arbres. No sap nedar. Es nodreix de vegetals (fruita, fulles, arrels, etc) i ocasionalment de carn. Diürn, construeix plataformes a dalt dels arbres, on passa la nit i que només utilitza un cop.

Vídeo d'un ximpanè utilitzant una llança per caçar: http://www.maikelnai.es/?p=286

La gestació sol durar uns vuit mesos i mig, i solen parir una cria a cada part, que la mare transporta agafada al seu pelatge durant 4-6 mesos, després dels quals encara en té cura. Solen viure uns 40 anys, i arriben a la pubertat entre 7 i 8 anys. Generalment viuen en grups jerarquitzats de fins a 20 individus, dirigits per un mascle dominant. Hom creu que, dins d'uns límits molt amplis, els grups són territorials.

Utilitzen la mímica i la gesticulació, es comuniquen mitjançant sons guturals, dels quals hom n'ha arribat a identificar fins a 32. Hom en distingeix quatre varietats geogràfiques. A causa de la seva notable intel·ligència (utilitzen objectes com a eines rudimentàries) i de la proximitat evolutiva amb els humans són intensament estudiats. Hom discuteix si la seva capacitat d'aprendre i emprar signes per a comunicar-se pot ser comparable al llenguatge humà.
Informació extreta de : http://www.xtec.es/~xlumbiar/m2/index.htm

Treball realitzat per Enric Flecha, Miquel Canal, Gerard Campillos, Carles Hidalgo i Borja Moreno

Júpiter

Júpiter

Júpiter és el planeta més gran del sistema solar i el cinquè segons la seva distància al Sol. Té un diàmetre de 142.984 km (unes 11 vegades el de la Terra). La seva òrbita se situa aproximadament a 5 UA (750 milions de km) del Sol, entre les òrbites de Mart i Saturn. És un gegant gasós format principalment per hidrogen i heli sense una superfície interior definida. La seva característica més destacable és la Gran Taca Vermella, un enorme anticicló situat en les latituds tropicals de l'hemisferi sud.
Va ser descobert a l'antiguitat i rep el seu nom del pare dels déus de la mitologia romana, aquell al que els grecs anomenaven Zeus i els romans Júpiter.



Característiques físiques:

Júpiter és el més massiu dels planetes del Sistema Solar. La seva massa equival a unes 310 vegades la de la Terra i a unes 2,5 vegades la suma de la masses de tots els altres planetes. Té el rècord de volum (1400 vegades el de la Terra) i és el planeta amb la velocitat de rotació més ràpida i per tant el període de rotació més curt (menys de 10 hores). La seva atmosfera està permanentment coberta de núvols estructurats en franges horitzontals de colors rogencs. Aquests posseixen una forta dinàmica de vents zonals amb velocitats de fins a 150 m/s i mostren un alt grau de turbulència. Generalment, és el quart objecte més brillant del cel (després del Sol, la Lluna i Venus) encara que a vegades Mart és més brillant que Júpiter i Júpiter més brillant que Venus.

Característiques físiques
Diàmetre equatorial	142.984 km
Massa	1.898,6·1024 kg
Volum	143.128·1010 km³
Densitat mitjana	1,326 kg/m3
Gravetat (equador, 1 bar)	24,79 m/s2
Velocitat d'escapament	59,5 km/s
Albedo	0,52

Composició de l'atmosfera
Hidrogen molecular (H2)	89,8 ± 2,0 %
Heli (He)	10,2 ± 2,0 %
Metà (CH4)	3000 ± 1000 ppm
Amoníac (NH3)	260 ± 40 ppm
Deuteri (HD)	28 ± 10 ppm
Età (C2H6)	5,8 ± 1,5 ppm
Vapor d'aigua (H2O)	~4 ppm

Característiques atmosfèriques
Pressió atmosfèrica	70 kPa
Temperatura mitjana	1 bar 0,1 bar 165 K (-108ºC) 112 K (-161ºC)

Informació extreta de: Informació extreta de www.wikipedia.es.

Treball realitzat per: Xavier Puiggròs, Alejandro Marmelada, Joan Marc Domènech, Ferran Trepat i Jacob Gràcia.