Nanorobots

NANO-ROBOTS

Els nano-robots, seran particules minúscules que es faran servir per la protecció o defensa del cos humá. Està pensat per tindre un tamany des de mitja micra a 3 micres. Els material que s'utilitzarà serà el carbó, però en forma de diamant, ja que la seva força és molt gran.

Cap nano-robot ha sigut construït fins ara, però és conegut que no afectarà negativament a l'organisme. S’ha pensat en dos tipus de nano-robots, uns amb tubs rectes, formats per dos troços de metall i uns altres que formats per materials semiconductors. Tindran incorporats, en el seu interior, un microordinador que el permetrà fer al voltant de 1000 funcions per segon. Els càlculs que faran, seran simples i es transmetran per via acústica.

Això serà útil pels metges, de manera que podran anar obtenint dades de diferents nano-robots dispersats per tot l'organisme. Els nano-robots seran fàcilment diferenciables de lles cèl·lules, per la seva composició. La manera d'eliminar un nanorobot de l'interior del cos será simple.

Una utilització molt curiosa seria aquella que permetés netejar les dents. Pot sonar extrany, però uns quants nano-robots farien millor feina que el raspalls de dents. Aquestes partícules diminutes, podran arribar molt més a fons que un raspall. Podrien estar programats per funcionar durant uns quants minuts i després descomposar-se.

També s'utilitzarien per a prevenir els bacteris que arriben l'organisme, destruint-los abans de que puguin actuar.

Tindran incorporat un làser que enviarà de manera constant uns paquets d'ones de matèria. Això es farà, per poder dipositar àtoms a la superfície amb una gran precisió, aconseguint d'aquesta manera la producció de petites nano-estructures. Aquest làsers podran ser controlats i es podrà enfocar en aquells llocs en què sigui necessari.

Fonts d'informació:
*http://www.ewh.ieee.org/r10/bombay/news3/page4.html
* http://ar.geocities.com/SGOEP2/NANOTECNOLOGIA_archivos/frame.htm

Components del grup:
Miquel Canal
Carles Hidalgo
Enric Flecha
Borja Moreno
Gerard Campillos

Marie Curie

Marie Curie

Nascuda a Varsòvia, Polònia, ocupada en aquell temps per la Rússia tsarista, amb el nom de Maria Skodowska. Filla d'un matrimoni culte, el pare era professor de matemàtiques i física i la mare de música. Malgrat tenir feina, mancaven de recursos. La seva mare va morir quan ella tenia 11 anys, de tuberculosi i no va poder donar tot l'afecte als seus fills perquè podia contagiar-los per contacte. María mostra la seva afició per la lectura a l'edat de quatre anys, llegint ja perfectament. Més endavant s'interessaria per la física i es gradua amb 15 anys. A Polònia no se’ls permetia acudir a la universitat a les dones, però existien classes clandestines que feien antics universitaris, que tenien el nom d'universitat volant.La seva germana més gran, Bronia, va marxar a París per estudiar i obtenir un títol oficial, i va preparar el terreny per a María. Bronia es casa amb un francès que compta amb recursos i flama la seva germana, que es va traslladar a París el 1891 i va estudiar química i física en la Sorbona.

El 1893 aconsegueix la llicenciatura de física, aconseguint el primer lloc de la seva promoció i el 1894 també es llicencia en matemàtiques com la segona de la seva promoció. El 1894 també coneix el que seria el seu marit Pierre Curie, que era professor de física. Els dos comencen a treballar junts en els laboratoris i a l'any següent Pierre es declara a Marie, casant-se el 26 de juliol, en un casament senzill en el qual els van donar alguna cosa de diners. Amb aquests diners es van comprar dues bicicletes i es van passar tot l'estiu viatjant per França amb elles, allotjant-se en fondes i menjant poc. El seu matrimoni va durar onze anys, fins a la tràgica mort de Pierre. Aquell any es van descobrir els raigs X i el 1896 es descobreix la radioactivitat natural. Marie és animada per Pierre perquè faci la seva tesi doctoral sobre aquest últim descobriment. El 1897 té la seva primera filla, Irène

Estudi de la radioactivitat:

Marie i Pierre van estudiar els materials radioactius, en particular l'urani en forma de pechblenda, que tenia la curiosa propietat de ser més radioactiva que l'Urani que s'extreia d'ella. L'explicació lògica va ser suposar que la pechblenda contenia traces d'algun element molt més radioactiu que l'urani. També descobreixen que el tori podia produir radioactivitat. Després de diversos anys de treball constant, a través de la concentració de diverses classes de pechblenda, van aïllar dos nous elements químics. El primer, el 1898, va ser anomenat com a poloni amb referència al seu país natiu, i l'altre, radi a causa de la seva intensa radioactivitat. Sempre van treballar en aquests anys en un cobert i Pierre era l'encarregat de subministrar tots els medis i artefactes perquè Marie treballés. Pierre tenia temporades de gran fatiga que fins i tot l'obligava a reposar en llit, a més que els dos sofreixen cremades i nafres produïdes pels seus perillosos treballs. Poc després Marie va obtenir un gram de clorur de ràdio, el que va aconseguir en haver de manipular fins vuit tones de pechblenda. El 1902 presenten el resultat i els conviden a tots els llocs, a tots els sopars i reunions, el que els porta a la fama. Els científics els enviaven cartes i els nord-americans els demanaven que donessin a conèixer tots els seus descobriments. Tant Pierre com Marie accepten i presten totes les seves investigacions sense voler lucrar-se d'això mitjançant patents, un fet que és aplaudit per tot el món.

Etapa final de la seva vida:

Durant la Primera Guerra Mundial Curie va proposar l'ús de la radiografia mòbil per al tractament de soldats ferits. El cotxe portava el nom de Petit Curie. La seva filla Irène comença a ajudar-la amb 18 anys. El gram de radi el dóna a la investigació científica, després li'n donarien un altre que també donaria a l'Institut del Radi de Varsòvia. El 1921 va visitar els Estats Units, on va ser rebuda triomfalment. El motiu del viatge era recaptar fons per a la investigació. En els seus últims anys va ser assetjada per molts físics i productors de cosmètics, que van usar material radioactiu sense precaucions. Curie va morir a prop de Salanches, França, el 1934 per leucèmia, deguda segurament a l'exposició massiva a la radiació durant el seu treball. La seva filla gran, Irène Joliot-Curie, també va obtenir el Premi Nobel de Química, el 1935, pel seu descobriment de la radioactivitat artificial, a l'any següent de la seva mort. El 1995 les seves restes van ser traslladades al Panteó a París, convertint-se així en la primera dona en ser enterrada en ell. Durant un període d'hiperinflació en els anys 1990, la seva efígie estava impresa als bitllets de 20.000 zloty a la seva Polònia natal. Existeix una pel·lícula biogràfica sobre ella i una biografia escrita per la seva filla Eva Curie el 1937, que ha estat traduïda a diversos idiomes i en espanyol està publicada dins de la col·lecció Austral.

Poloni: El poloni és un element químic a la taulaperiòdica el símbol de la qual és Po i el seu nombre atòmic és 84. Es tracta d'un rar metaloide radioactiu, químicament similar al teluro i al bismut, present en minerals d'urani.

Radi:El radi és un element químic de la taula periòdica. El seu símbol és Ra i el seu nombre atòmic és 88.És de color blanc immaculat, però s'ennegreix amb l'exposició a l'aire. El radi és un alcalinoterri que es troba a nivell de traces en mines d'urani. És extremadament radioactiu. El seu isòtop més estable, Ra-226, té un període de semidesintegración de 1.602 anys i es transmuta donant radó.

Informació extreta de Wikipedia

Treball realitzat per Alejandro Marmelada, Joan Marc Doménech, Xavi Puiggros i Ferran Trepat

Evolució humana

Evolució humana

Els homínids:Es diu així una de les dues famílies de simis en què es va dividir el grup dels primats. Mentre que en la família de l’orangutan, del goril·la i del ximpanzé no hi va haver canvis, fa 15 milions d’anys en la família dels homínids va començar l'evolució fins a l'home actual.

Els primers homínids i el llarg camí cap a l'home: Diverses van ser les espècies que van unir a l'home actual amb els primers homínid. Les espècies que van representar verdaders salts evolutius, és a dir, verdaders moments de canvi, van ser les següents:

Australopithecus: va ser el primer homínid bípede (caminava en dues potes i podia córrer en terreny pla). Posseïa mandíbules poderoses i forts molars. El seu cervell tenia un volum inferior als 400 centímetres cúbics. D'aquí es dedueix que el caminar dret es va produir molt abans que l'expansió del cervell.El primer australopithecus va ser trobat en la dècada de 1960 a l'Àfrica oriental.

Homo habilis: coexistint amb l'australopithecus va aparèixer aquesta espècie d'homínids. Tenien un cervell més gran, al voltant de 700 centímetres cúbics. La seva característica més important va ser el canvi en la seva forma d'alimentació: ja no només menjaven fruites i vegetals sinó també animals. Actualment els investigadors no estan d'acord sobre si l'homo habilis caçava intencionalment i fabricava estris per fer-ho.

Homo erectus: alguns el van considerar el representant directe de l'home, però avui se sap que molts austratopithecus anteriors tenien trets semblants. Són els primers homínids que es van distribuir àmpliament per la superfície del planeta, arribant fins al sud-est i aquest d'Àsia. Posseïen un cervell més gran que el de l'homo habilis: al voltant de 800 centímetres cúbics. Coneixien l'ús del foc i van fabricar el primer destral de mà. El primer homo erectus va ser trobat en java (Oceania) a finals del segle passat. La troballa de restes d'homínids d'aquesta espècie a les cavernes de Pequín va permetre la reconstrucció d'alguns aspectes de la seva vida.

Homo sapiens: va viure a Europa, a l'Àfrica i a Àsia. Les troballes arqueològiques reflecteixen canvis importants en el comportament d'aquesta espècie: utilització d'instruments de pedra i os més treballats, canvis en les formes de caçar, ús i domini del foc, ús del vestit, augment en la mida de les poblacions, manifestacions rituals i artístiques. El representant de l'homo sapiens més antic és l'home de Neanderthal (Alemanya), i en temps més moderns, l'home de CroMagnon (França).


Homo sapiens sapiens: Les seves característiques físiques són les mateixes que les de l'home actual. La seva capacitat cerebral és d'al voltant de 1400 centímetres cúbics. Es creu que va aparèixer a Europa fa al voltant de 40.000 anys. L'homo sapiens sapiens és el que va protagonitzar, a partir de l'any 10.000 a.C., canvis molt importants en l'organització econòmica i social, com les primeres formes d'agricultura i domesticació d'animals, i la vida en ciutats.
Evolució del crani:

El crani humà ha canviat dràsticament durant els últims 3 milions d'anys. L'evolució des de l'Australopithecus fins a l'Homo sapiens, va significar l'augment de la capacitat craniana (per ajustar-se al creixement del cervell), l'aplatament del rostre, el retrocés de la barbeta i la disminució de la mida de les dents. Els científics pensen que l'increïble creixement de mida del cervell pot estar relacionat amb la major sofisticació del comportament dels homínids. Els antropòlegs, per la seva part, assenyalen que el cervell va desenvolupar la seva alta capacitat d'aprenentatge i raonament, després que l'evolució cultural, i no la física, canviés la forma de vida dels éssers humans.

Informació extreta a Wikipedia. www.wikipedia.org

Treball realitzat per Joan Marc Doménech, Alejandro Marmelada, Xavi Puiggròs i Ferran Trepat

El planeta Venus

El planeta Venus

Venus es el segon planeta del sistema solar partint des del sol. És un dels planetes interiors i dels planetes tel·lúrics. Popularment el planeta es conegut per dos noms: estrella del matí i estrella vespertina, ja que només es pot veure a l’alba i després de la posta del sol, degut a la seva proximitat a l’estrella del nostre sistema solar. El seu nom prové de la deessa romana de l’amor, probablement per ser el planeta mes brillant conegut en l’antiguitat. A l'estar en una òrbita interior a la terrestre la seua superfície presenta fases marcades (com les de la Lluna) que van ser observades per primera vegada per Galileo Galilei el 1610.

_ Característiques del planeta:

_ Atmosfera

Venus posseeix una atmosfera densa i càlida amb pressions en la superfície de 90 bars. L'atmosfera consisteix principalment en diòxid de carboni (96,5% en volum) i nitrogen (3,5%). Visualment el planeta està completament cobert per una densa i elevada capa de núvols compostos per gotes d'àcid sulfúric. La densa atmosfera de CO2 produeix un intens efecte hivernacle que no deixa escapar la calor i provoca temperatures de fins a 500ºC en regions poc elevades prop de l'equador del planeta. De fet, Venus posseeix temperatures superiors a les de Mercuri a pesar de trobar-se al doble de distància del Sol i rebre només un 25% de radiació solar.Els vents a nivell dels núvols són ràpids (de 350 km/h), bufen cap a l'est i decreixen en profunditat sent pràcticament inexistents en la superfície. L'origen d'aquesta súper rotació atmosfèrica no es coneix amb precisió.

_ Distàncies respectives entre els planetes

41.400.000 km distància Venus - Terra*

670.130.000 km distància Venus - Júpiter*

628.730.000 km Terra – Júpiter

_ Temps que es triga en arribar

Depèn de cada nau espacial. Cada una d’elles a trigat un cert temps però el normal es que trigui al voltant de quatre mesos.Aquí hi ha una taula amb les naus y el temps que van trigar ha arribar:

_ Informació extreta de:

* Informació del planeta Venus: http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada (Català) * Característiques del planeta Venus: http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada (Català)*

Atmosfera: http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada (Català) *

Distancies respectives entre els planetes: www.xtec.es/~rmolins1/solar/es/planetes.htm* Temps que es triga en arribar: www.spitzer.caltech.edu/espanol/edu/askkids/spacecraft.shtml

Treball realitzat per Denis Sainz, David Vilajosana, Pol Mas, Fèlix Montañés i Sergi Farré.

El cervell

El cervell

El Sistema Nerviós està format pel S.N. Central i el S.N. Perifèric.

El Central està dividit en:

·El cervell que és el centre de l'activitat nerviosa, intelectual i motora.

·El cerebel regula l'activitat motora somàtica i intervé en la regulació i la distribució del to muscular i en el manteniment de la posició del cos.

·Per últim el tronc de l'encèfal que és el que regula els moviments voluntaris i la sensibilitat general.

El Perifèric dividit en: nervis, ganglis i receptors especialitzats.

Parts del cervell:

Hi ha un surc central que divideix en dos hemisfèris el cervell, l'hemisfèri dret i l'hesmisfèri esquerra.

Els dos hemisfèris són simètrics amb diferents funcions cada un.

Cada hemisfèri consta de un lòbul: frontal, parietal, occipital, temporal i de ínsula de reil.

Principals funcions que controla el cervell

-Les principals funcions són la motora (de moviment), la sensitiva (de sensibilitat) i de integració (la informació que rep).

-Les funcions de cada hemisfèri són les següents:

·L'hemisfèri esquerra produir i entendre els sons del llenguatge i el control dels moviments hàbils i gestos amb la mà dreta.

·L'hemisfèri esquerra, percepció dels sons no relacionats am el llenguatge (com la música, el plo...) i la percepció tàctil i localització dels objectes.

-Com s'ha comentat cada hemisfèri consta de lòbuls. Funció d'algun d'ells:

·Lòbul occipital: rep i analitza l'informació visual.

·Lòbul frontal: llenguatge, intel·ligència, personalitat.

·Lòbul parietal: sentits de tacte, equilibri.

Alteracions més conegudes

Són: els Accidents Vasculars, la Demència (Alzeimer), Pàrkinson, Hutington, Epilèpsia, Tumors Cerebrals, Hidrocefàlia, Atac Cerebral i molts altres no anomenats.

La cèl·lula del Sistema Nerviós Central

S'anomena Nerona. El cervell humà consta de 100 000 millons de neurones (del qual no desarrollem ni la meitat...).

Segons la seva funcio, són:

· N.Sensitives: condueix a l'impuls nerviós de receptors a centres nerviosos.

· N.Associativa: condueix a l'impuls nerviós de les neurones entre si.

· N.Motora: condueixen a l'impuls nerviós de centres nerviosos a organs efectors.

La neurona consta de tres parts:

·Cos cel·lular (soma): és d'on surten les prolongacions d'axons i dendrites.

·Axons: part de la cèl·lula que és conecta amb les dendrites d'una altre cèl·lula ( transmet l'impuls).

·Dendrites: prolongació d'una cèl·lula que va conectada a l'axó d'una altra (reben l'impuls).

Informació extreta de: Apunts de primer any de medicina de l'assignatura d'anatomia.
Imatges extretes de: uuhsc.utah.edu i www.ellaberinto.net

Treball realitzat per Carles Hidalgo, Enric Flecha, Gerard Campillos, Miquel Canal i Borja Moreno.

Benjamín Thompson

Thompson, Benjamín Compte de Rumford (1753 - 1814)

El pas de la calor des de un cos que està a temperatura mes elevada a un altre que està a una temperatura mes baixa es de alguna manera anàloga al flux de un fluid, com pot ser l’aigua, des de una alçada superior a un altra inferior. Així doncs, no resulta sorprenent que les primeres teories sobre la propagació de la calor les tractessin com si fos quelcom semblant a un fluid calòric. Si un cos perd fluid calòric, la seva temperatura hauria de disminuir o hauria d’augmentar si el seu fluid calòric augmentes. Tot i que amb aquesta idea de considerar la calor com a un fluid s’explicaven moltes de les característiques relatives a la propagació de la calo, la teoria del fluid calòric resultava inconsistent amb les dades experimentals.

Sembla es clar que va ser Benjamín Thompson, també conegut com a compte Rumford de baviera, qui s’oposà seriament al concepte de fluid calòric. Atemorit per la propagació de la revolució francesa, el governador de Baviera encomanà al compte Rumford la supervisió dels canons construïts per a la defensa de les fronteres. En el procés de trasllat de l’anima dels canons, Rumford va observar que es produïa un augment de la temperatura en l’estructura del canó, en les virutes metàl·liques i en el propi taladrador, de manera que semblava generar-se calor contínuament en lloc de conservar-se, com predeia la teoria del fluid calóric.

Rumford dirigí una serie de experiments per mesurar el canvi de temperatura que succeïa al utilitzar maquinaria rudimentaria desfilada en el procés de taladrament. En un dels experiments va utilitzar aigua per refrigerar el taladrador i l’estructura del canó. Rumford va mesurar el augment de temperatura de l’aigua i va observar “la sorpresa que expressaven els semblantes dels allí presentis veient la gran quantitat d'aigua que s'escalfava, i que veritablement arribava a bullir sense cap foc». Rumford va concloure que la calor no podia ser una substància material, ja que semblava no tenir límit. Més aviat semblava que era el resultat del fregament o del treball realitzat per les forces de fregament.

El Conde Rumford, va néixer sota el nom de Benjamí Thompson en la localitat de Voburn, Massachusetts, en 1753, i la seva joventut no prometia una posterior noblesa. Va començar per dues vegades un aprenentatge, que no va arribar a concloure, amb altres tants botiguers. Un dels botiguers es va queixar a la mare de Thompson que Benjamí perdia més temps sota el taulell fabricant maquinetes, i llegint llibres de ciència, del que dedicava a atendre als clients. No obstant això, la fortuna de Thompson va canviar quan, als dinou anys d'edat, va contreure matrimoni amb una vídua rica de trenta-tres anys d'edat en la ciutat de Concord, New Hampshire, regió també coneguda com Rumford

En les guerres entre Bretanya i les seves colonies americanes, Thompson va ser leial a la corona i va servir com a Comandant en una companyia de la milicia. Quan els seus sentiments de lleialtat van arribar a coneixer-se, un grup de colons disfraçats d’indis van arribar fins a la mateixa porta de la seva casa i el van amenaçar amb omplir-lo de brea i emplumar-lo. En aquestes circumstancies Thompson va escapar a Boston amb un cavall, 20 dollars, i posant així la seva vida sana i estalvi.

Durant la revolució Americana, Thompson decidí per propi compte col·laborar amb els britànics, arribant a ser un oficial valerós i inventiu. De fet, després de veure com un dels seus cavalls s’ofegava al creuar un riu, inventà un flotador salvavides per a cavalls que transportaven el armament sobre el seu llom. També dissenyà un carruatge per transportar canons, que era arrossegat per tres cavalls i que permetia la seva posta en funcionament en 75 segons.

Després de ser armat cavaller per el Rei George III d’England, Thompson va passar a formar part de la cort de Teodoro, Elector de Baviera. Allí va dirigir una seria de experiments sobre les propietats de la seda, important producte de Baviera durant aquella época, entretenint a la cort amb càlculs tals com aquest: “si el vestit de seda de una dona pesa 28 onzes, el mes segur es que ella porti a sobre mes de 2000 milles de longitud de seda, com la que surt filada per el cuc...”

Anomenat general major per l’elector, Thompson va millorar l’equipament dels soldats i així, mentrestant investigava els materials que podrien proporcionar un major confort als seus soldats, descobrí el gran valor que te com aïllant tèrmic una pel·lícula d’aire atrapat. A mes a mes, Thompson proporcionà als seus soldats possibilitats de guanyar diners i sufragar les seves necessitats. En els experiments que va portar a terme per a determinar les millors condicions d’il·luminació dels asils per a pobres, Thompson establí una candela com a unitat patró per mesurar la il·luminació.

En el període que va des de la mort de l’emperador Leopoldo II i la coronació de l’emperador Francisco II, l’elector Teodoro, benefactor de Thompson, va disfrutar d’un breu regnat com a vicari del Sacre Imperi Romà. Encara que, com a vicari, Teodoro tenia poders limitats, un dels seus privilegis era el de elevar a una persona a la categoria de noble. De aquesta manera el 9 de maig de 1792 Teodoro exercí aquest privilegi i Benjamin Thompson va pasar a ser el Compte de Rumford.

Ja com a compte, va establir dos grans premis per a els descubriments científics relacionats amb la llum i la calor. Dits premis deurien ser medalles d’or o plata de valor igual al interès acumulat pel capital corresponent al alliberament original, i un de aquestos premis el controlaria la reial societat de London. Quan després de 6 anys no s’havia concedit cap medalla, el compte Rumford es va presentar a si mateix davant del comitè de selecció, i així en el 1802 es convertí en el primer receptor de la medalla Rumford. No obstant, els seus contemporanis no van reconèixer les seves fites, i quan en el 1814 va morir a causa d’una febre nerviosa, molt poca gent va assistir al seu enterrament.

En el segle XVIII el concepte de "fluids subtils", era un còmode calaix de sastre del que treure a voluntat les peces necessàries per a explicar determinades propietats. Una d'aquestes peces era el calòric, fluid misteriós que serviria per a explicar els intercanvis energètics en forma de calor entre els cossos. Aquest s'uniria a altres fluids anàlegs com, per exemple, el flogisto, els fluids elèctrics o l'èter.

Després de la termometria, el següent concepte fonamental de la teoria de la calor és el de capacitat calorífica. Al principi es creia que la quantitat de calor que un cos podia "acumular" en un determinat període de temps depenia de la seva massa i del seu volum. No obstant això, diferents experiències van posar de manifest que això no era així, sinó que existia una nova constant característica dels cossos que estava relacionada amb la capacitat acumulativa de calor dels cossos. Aquesta propietat era la calor específica.

La idea de calor específica la va utilitzar per primera vegada el professor de la universitat de Glasgow Joseph Black (1728-1799) en 1760. a més de fer importants descobriments en la química dels gasos, en la seva obra defineix també la calor latent per a amidar la calor necessària per a produir canvis d'estat en substàncies sense variar la temperatura. Precisament podem considerar les aportacions de Black menjo el començament de la calorimetria com ciència.

No obstant això l'obra de Black estava plena de contradiccions i d'errors, criticats per molts físics, entre ells per Bejamín Thompson, conegut com comte de Rumford, per als quals la calor era considerat com una forma de moviment. No obstant això, l'absència d'explicacions mecanicistes convincents va mantenir a molts físics en la còmoda i elàstica teoria del fluid subtil, amoldable a les necessitats de cada moment.

La teoría matemática del calor y su transmisión sería una conquista del siglo XIX, al desarrollarse la termodinámica. Sin embargo, no debemos olvidar que el camino que llevaría a dicha ciencia se inició con el más formidable ingenio del siglo XVIII: la máquina de vapor

La teoria del flogisto, avui superada, és una hipòtesi del segle XVII conforme a la qual pretenia explicar-se el fenomen de la combustió.

J. J. Becher va concebre aquesta teoria a la fi del segle XVII, si bé el responsable de la seva difusió i popularització va ser Georg Ernst Stahl, qui asseverava que la rovelli del metall era el resultat d'un procés de combustió. La teoria afirma que tots els materials inflamables contenen flogisto (substantiu derivat del grec phlogistos, que significa "inflamable"), una substància incolora, inodora, insípida i desproveïda de pes que s'allibera durant la combustió. Després d'haver cremat, la substància "desflogisticada" adquiriria la seva forma "veritable", convertint-se en calç.

La teoria recorda en certa mida a la noció de l’alquimia, d’acord amb la qual el foc es un dels quatre elements (aigua, aire, i la terra constituïen els altres tres) que conté una substància.

Les substàncies "flogisticades" són aquelles que contenen flogisto i, al cremar, queden "desflogisticades". Atès que s'havia observat que qualsevol substància crema durant un període limitat si la quantitat d'aire disponible és igualment limitada (en cas de trobar-se, per exemple, en un recipient estanc), es pensava que l'aire albergava una quantitat específica de flogisto. Per això, al residu d'aire que quedava després del procés de combustió (en realitat, una barreja de nitrogen i diòxid de carboni), se li solia denominar "aire flogisticat", doncs es pensava que durant la combustió aquest aire havia absorbit tot el flogisto. Així doncs, quan es va descobrir l'existència de l'oxigen, es va pensar que aquest seria "aire desflogisticat" capaç de combinar-se amb una quantitat major de flogisto i, d'aquesta manera, fomentar la combustió.

Finalment, determinats experiments van posar de manifest certes contradiccions. Cal mencionar entre aquestes el que alguns metalls guanyen pes al cremar en lloc de perdre’l, com seria d’esperar, donat que, teòricament, la combustió significa la pèrdua de flogisto. No obstant, la referida al flogisto va seguir sent la teoria dominant fins que Lavoasier demostrà que la combustió requereix oxigen, el que va resoldre la paradoxa de la pèrdua de pes i va suposar l’inici d’una nova teoria referida a la combustió.

treball realitzat pel grup 1 format per:
Borja Moreno Ramos
Carles Hidalgo Cerulla
Miquel Canal Estrada
Gerard Campillos Parra

Els antibiotics

Els antibiòtics

História:

El primer antibiòtic descobert va ser la penicil·lina. Alexander Fleming estava cultivant un bacteri (Staphylococcus aureus) en un plat d'Agar, el qual va ser contaminat accidentalment per fongs. Després ell va advertir que el medi de cultiu al voltant de la floridura estava lliure de bacteris. Ell havia treballat prèviament en les propietats antibacterianes del lisozim, i per això va poder fer una interpretació correcta del que va veure: que el fong estava segregant alguna cosa que inhibia el creixement del bacteri. Encara que no va poder purificar el material obtingut (l'anell principal de la molècula no era estable enfront dels mètodes de purificació que va utilitzar), va informar del descobriment en la literatura científica. Pel fet que el fong era del gènere Penicillium, va denominar al producte penicil·lina.
A causa de la necessitat imperiosa de tractar les infeccions provocades per ferides durant la II Guerra Mundial, es van invertir molts recursos a investigar i purificar la penicil·lina, i un equip liderat per Howard Florey va tenir èxit a produir grans quantitats del principi actiu pur. Els antibiòtics prompte es van fer d'ús generalitzat.

Diferents tipus d’antibiótics:

Existeixen diverses classes d'antibiòtics i antibacterians sintèticos d'ús comú avui dia. Són:
·Aminoglucòsids
·β-lactàmics

·Carbapenems
·Cefalosporines i cefamicines
·β-lactàmics monocíclics o monobactàmics
·Penicil·lines

·Estreptogramines
·Fenicols
·Glicopèptids o glucopèptids

·Vancomicina
·Teicoplanina

·Lincosamines
·Macròlids
·Oxazolidinones
·Polimixines
·Quinilones
·Sulfamides
·Tetraciclines

Obtingut de http://ca.wikipedia.org/wiki/Antibiòtic

Fonaments de l’acció curativa dels antibiòtics:

La medicina i la veterinària consumeixen la major part dels antibiòtics que actualment són produïts. Els primers antibiòtics utilitzats eren produits per microorganismes com a resultant d'una biosíntesi específica. A hores d'ara la majoria dels antibiòtics són producte de síntesi i, constantment, se n'obtenen de nous amb la finalitat d'assolir un efecte antiinfecciós més eficaç i per tal d'eliminar al màxim els efectes secundaris i tòxics. Actualment és habitual la síntesi d'anàlegs de productes bioquímics com els aminoàcids, que els microorganismes confonguin a l'hora de sintetitzar, de manera que només generin proteïnes inviables que els portin cap a la mort. La importància creixent de la lluita contra la infecció fa que actualment s'agrupin sota el nom d'agents antiinfecciossos els antibiòtics, naturals o de síntesi, i els quimioteràpics o altres substàncies d'utilitat contra qualsevol germen infecciós (bacteri, virus, fong o paràsit). Amb això, ha sorgit el concepte d'antibioteràpia o, més pròpiament, terapèutica antiinfecciosa, que aplega les característiques i els problemes que comporta el tractament dels estats infecciosos.

Treball realitzat per Alejandro Marmelada, Xavi Puiggròs, Ferran Trepat, Jacob Gràcia i Joan Marc Doménech